PEL DESERT D'ATACAMA III

Dimecres 10 d’octubre de 2007, com de costum sortim a les 8.30 hores. La nostra primera aturada és a Baquedano, 70 quilòmetres al nord d’Antofagasta. La parada és per veure la primera estació de ferrocarrils de Sud Amèrica. Actualment és un gran cementiri d’aquestes màquines.
Al costat de l’estació hi ha un bar on hem parat a esmorzar, molt econòmic. Pocs quilòmetres després ens hem aturat per fer unes fotos a una placa que recorda que per aquest punt passa el Tròpic de Capricorn.
Després d’una altra bona pallissa de bus hem arribat al que s’anomena Salar d’Atacama. On hi ha explanades immenses d’aquest mineral. Hi ha estudis que diuen que fa milers i milers d’anys totes aquestes explanades havien estat oceà i que amb el creixement dels Andes i altres muntanyes van provocar que es quedés l’aigua estancada com en un llac i que amb l’acció del Sol del desert es va evaporar tota l’aigua i va deixar la sal.
Aquestes mines estan portant a la destrucció dels diferents poblats indígenes que han subsistit durant centenars de generacions. Les mines estan desviant el 80% de l’aigua que hi ha als diferents oasis del desert per tal d’extreure el Liti de la sal, deixant sense recursos als poblats.
Per dinar hem parat en un Oasi! Sembla mentida que en mig del desert pugui existir el verd! El fenomen està provocat per les filtracions d’aigua que es produeixen en els Andes i permet que les corrents subterrànies facin aflorar aigua en determinats punts. El poble es diu Peine d’uns 250 habitants. Hi ha unes piscines naturals on ens hem banyat i hem dinat. La sensació és increïble, nosaltres dintre de l’aigua i mirant al desert que ens envolta. Al mateix poble volíem visitar unes pintures rupestres, però estava encadenada la porta.
A les 4.30 hores hem partit cap a la Reserva Nacional de los Flamencos. És un aiguamoll en mig del salar, que atrau moltes aus, especialment als flamencs. Hi ha tres de les cinc espècies que hi ha al Món, tot i que nosaltres solament hem vist dues perquè la tercera encara ha d’immigrar. A més a més hem gaudit d’una excepcional posta de Sol en 360º, que ens ha fet viure un moment màgic.
Quan marxàvem del lloc hem conegut un indígena “Atacamenyo”. Les seves paraules carregades de raó i sentiment d’odi envers els governs ens ha fet partíceps de la destrucció que estan realitzant al nord de Xile gràcies a les lleis permissives sobre medi ambient que afavoreixen les grans empreses i desmereixen l’equilibri mediambiental.
A les 21 hores hem arribat a San Pedro de Atacama. Ens allotgem en un lloc molt hippie. Ens han rebut amb un “pisco sour” (típica beguda de la regió semblant a un aiguardent amb llimonada), que pot tenir fins 50º d’alcohol!
El poble de San Pedro de Atacama , és un altre oasi, capital arqueològica del país i el lloc més car de tot Xile. És un poble molt rústic, amb els carrers de terra i amb un ambient bohemi pels artesans que es concentren i turístic per la gran massa d’estrangers que s’hi arriben. Aquesta barreja provoca una atmosfera especial. Impacta la quantitat de restaurants de disseny que hem vist en pocs carrers.
Per sopar hem anat a un Restaurant cafè Export, és un lloc càlid i amb menjar correcte. Després es converteix en pub, per cert ens han convidat a una copa! A la 1 en punt s’ha acabat la diversió, ja que en tot el poble, per llei, no pot haver-hi cap bar ni pub obert més tard d’aquesta hora. Sembla ser que abans la gent bevia pels carrers fins ben entrada la matinada provocant aldarulls i la gent del poble es va queixar.

Dijous 11 d’octubre de 2007, hem tingut el matí lliure. I amb tres companys més de viatge hem decidit fer Sunboard. Hem anat a llogar les taules i les bicicletes per arribar fins al Valle de la Muerte, on hi ha les dunes per fer els descens. Fins arribar al lloc hem estat uns 45 minuts en bicicleta, sembla poca cosa, però la veritat és que a uns 2.800 metres d’alçada i la calor que fa al bell mig del desert tot és molt més cansat. En arribar a les dunes a uns 3.000 metres i a diferència de les pistes d’esquí, tu amb la teva taula has de pujar fins al cim. La veritat és que no és tan divertit com sembla. Has d’estar encerant la planxa cada mitja baixada i les fixacions no subjecten massa bé els peus. Tot i això hem rigut una estona i hem fet molt d’esport pujant les dunes. Al acabar estàvem arrebossats, tant que semblàvem croquetes.
Desprès d’una bona dutxa i canviar-nos la roba hem anat a fer un menú ràpidament perquè a les 16.00 hores sortíem al Valle de la Luna.
Primer hem fet parada en un lloc amagat on antigament els “Chamanes” realitzaven els seus rituals de connexió amb la Pachamama, utilitzaven el cactus San Pedro, com a l’Amazona s’utilitza l’Ayaguasca i a Mèxic el Peyote. Havent admirat les formacions rocoses hem sortit en direcció a unes coves de sal cristal·litzada i després ens hem endinsat en el parc del Valle de la Luna per poder veure la posta de Sol en aquest lloc tan especial. Veient aquesta vall dóna què pensar...

Divendres 12 d’octubre de 2007, després d’un emotiu comiat, especialment amb en Warren i en Michael amb qui havíem fet “buenas migas” hem partit direcció al sud altre cop deixant enrera el desert d’Atacama. (FOTO: Remo, Cris, Nosaltres, Hector, Tamy, Michael, Warren) El que no trobarem gens a faltar és la sequedat del lloc, que la podies sentir i notar en la teva pell, que es ressecava per moments i dintre del nas, on es feien ferides per nul·la humitat. S’ha d’estar
sempre ben protegit del Sol, dels contrastos de temperatura i amb constant hidratació. A San Pedro d’Atacama hem patit el que es coneix com “el mal de las alturas”.
Sortint de la població, molt a prop de la frontera amb Bolívia, vam veure un filferro amb uns cartells d’advertència que informaven del perill de passar la frontera ja que estava ple de mines antipersones!! El govern de Xile les havia posat fa uns 50 anys per evitar la immigració de bolivians al país!! I el més fort de tot és que ara no tenen localitzats aquests explosius degut a la inestabilitat del terreny, ja que estem parlant del desert, que estem sota d’una placa tectònica i que estan fabricats amb fusta, no detectables amb aparells de recerca!!
Després d’un dia amb 17 hores de viatge hem arribat a Vicuña, regió del Valle de Elqui, caracteritzada per ser la més electromagnètica del Món per posseir una gran quantitat de minerals en la seva terra. Solament en baixar-nos del bus hem notat una molt bona energia.