PENÍNSULA VALDÉS

Dimarts, 20 de novembre de 2007. Ens hem llevat i preparat les maletes per marxar a Península Valdés amb avió. Per fer un trajecte d’unes tres hores i poc hem tardat més de sis. Hem volat amb LADE, empresa del govern i hem fet un total de sis escales!!
Hem arribat a Comodoro Rivadavia, tard, i hem perdut el bus de les 16.00 hores que sortia a Puerto Madryn (Península Valdés)! Per tant, hem hagut d’esperar a l'1 de la matinada per agafar el bus al nostre primer destí!
Península Valdés és mundialment coneguda per la fauna marina que té en la seva reserva de 300 km. Hi ha des de pingüins, elefants marins, lleons marins, orques, tonines, dofins i, el motiu perquè la majoria de gent ve fins aquí és per poder veure, balenes.

Dimecres, 21 de novembre de 2007. Cap a les 7 hem arribat molt cansats a Puerto Madryn, després de la “dolça” nit d’autobús. Hem esperat dues hores per agafar un altre bus a Puerto Piràmides, que és el lloc més bonic per veure balenes.
Un cop a Puerto Piràmides hem buscat un hostel per passar la nit i ,seguidament, hem sortit a buscar una empresa per contractar la sortida per veure balenes...Hem arribat al lloc que ens havien recomanat uns nois que vàrem conèixer a Ushuaia, hem preguntat i abans que ens poguéssim fer a l’idea ja teníem els vestits de neopré sobre nostre!
Mentre ens portaven a la bahía, on no hi havia tantes onades, ja que feia molt de vent, hem vist quatre balenes, increïble... Hem arribat al lloc i ens han dit que ja podíem posar-nos a l’aigua...!!! Hem entrat i hem mirat amb les ulleres el fons...quina sensació! Estàs espantat, esperant per quin costat et sortiran els 15 metres d’animal! Però ens han cridat des de la barca per dir-nos que canviàvem de lloc, buscant la balena que volgués jugar amb nosaltres! Ens hem posat a l’aigua de nou i hem esperat a que passés una mare amb una cria. No hi ha paraules, sents que ets una cosa insignificant... Desprès de estar molta estona a l’aigua amb aquests animals tant grans però tan cuidadosos, ja que sembla que sàpiguen que estant nosaltres han de nedar amb més cura per no fer-nos mal, també ens han regalat quatre salts. Una cria s’ha plantat al nostre costat i ens mirava amb aquell ull tan gran! Ens han comentat que les balenes són molt curioses i que les petitones moltes vegades volen tocar-te!!! I, llavors, sí que has d’anar en compte perquè sense voler no et faci mal. La veritat és que per més paraules que escrivim la sensació solament és pot entendre en el moment que et trobes dintre de mar amb elles! S’ha de viure.
Després per desestressar-nos hem anat a nedar amb lleons marins! Què joganeres que són... et venen, marxen, s’apropen per un costat, ara per l’altre, giren...Molt macos! Tan torpons que semblen fora de l’aigua... i què àgils que són!
Després del dia que hem tingut només ens quedava tirar-nos al llit i gaudir de la pujada d’adrenalina que hem viscut!!

Dijous, 22 de novembre de 2007. Quin relax! Hem dormit més de 12 hores! Realment ho necessitàvem. Avui ha estat dia de tranquil·litat en comparació a ahir, és clar. Hem anat a fer un vol pel petit poblet i a veure si podíem veure balenes, ara des de terra. Tot i que, no hem tingut tanta sort perquè s’ha girat un vent que quasi no ens deixava caminar. Aquest paisatge ens recorda molt a Cabo de Gata, Almeria.
Les balenes arriben a Península Valdés entre els mesos d’abril/maig i es queden fins al desembre. La màxima concentració és a setembre/octubre. Aquestes arriben fins aquí, perquè el Golf Nuevo és un lloc molt tranquil, i l’utilitzen com àrea de reproducció i cria. Són les balenes franques, en anglès Right Whales (balenes correctes per matar, perquè neden lentament i floten al morir). Per aquest motiu han estat quasi extingides! Per això ara estan sumament protegides. Aquest tipus de balena és característica perquè té callositats en la seva pell i aquest fet ha servit perquè des dels ’70 siguin identificades les balenes per fotoidentificació. Els dibuixos que fan les callositats de cada balena són completament diferents, són com les nostres emprentes digitals. D’adultes mesuren una mitja de 15 metres i pesen entre 30-50 tones. Les cries neixen amb 5 metres i pesen 3 tones, van creixent 3,5 cm per dia les primeres setmanes! I la gestació és de 12 mesos, igual que nosaltres. Tenen una cua, l’aleta caudal, que els permet agafar velocitats de 17 km/h.
Existeix un programa de conservació i protecció de la balena franca austral. Aquesta espècie només es pot veure en aquesta zona d’Argentina, Nova Zelanda i Sud-Àfrica.

USHUAIA "El poble de la fi del món"

Dijous, 15 de novembre de 2007. Al matí hem arribat a Ushuaia en avió des de Calafate. Es troba en la regió de Tierra de Fuego, que és el nom que els colonitzadors varen donar a aquestes terres perquè des de la llunyania veien en aquests paratges fogueres sempre enceses (els nadius, que vivien sempre despullats, feien foc per protegir-se del fred). La ciutat en si és petita i molt turística, els darrers deu anys ha crescut considerablement. Abans només s’hi arribaven els més aventurers i els militars i avui és un dels destins preferits pel turisme. Aquí és un dels punts de partida per arribar a l’Antàrtida, un vaixell rus ofereix els serveis pel mòdic preu de 3000$!
Després de concertar una excursió en vaixell pel Canal de Beagle per demà, no hem pogut resistir-nos a entrar a una de les moltes xocolateries que hi ha a la ciutat! Ens hem posat les botes i ara som un farcit de “dulce de leche” i xocolata...

Divendres, 16 de novembre de 2007. A les 10 hores hem sortit a navegar pel Canal de Beagle. Hem gaudit un altre cop de la fauna i flora del lloc on hem pogut veure: “cormoranes”, lleons marins i altres tipus d’aus. Pel que fa a la vegetació s’ha de dir que és bastant escassa en les illes, això és degut a que en la zona bufen els vents del sud oest del Pacífic on poden arribar a 160km/h tranquil·lament! Excepcionalment, avui la mar ha estat molt calmada, sort hem tingut. També, ens han portat fins "el far de la fi del món", per poder-lo admirar. Aquí li posen el nom de més austral del món a TOT, però, en realitat, el far més austral del món es troba a la illa de los estados, així que ens quedem amb el far "de sucre".
A la tarda hem anat al museu Yámana per informar-nos més de com vivien els indígenes en aquesta zona. Aquesta gent era nòmada i sempre es movia en canoa. L’embarcació era feta d’escorça d’arbre i enmig d’aquesta sempre hi havia encesa una foguera que els servia per escalfar-se. Els nens s’encarregaven de treure constantment l’aigua que es filtrava, la dona era la que duia el timó, també era l’única que sabia nedar de la família i pescava i l’home s’encarregava de caçar. S’alimentaven principalment de lleons marins i el seu greix l’aprofitaven per untar-se’l per tot el cos, de manera que els feia d’impermeable per la pluja. En el moment que els missioners de l’església anglicana varen arribar a la zona –s.XIX- per “educar” als aborígens, aquests varen començar a desaparèixer degut a que les enfermetats que varen portar els colonitzadors no les varen arribar a superar. Així que en menys d’un segle varen quedar quasi exterminats. No queda molta informació dels yámanas ja que no tenien escriptura i la vida, costums i coneixements s’anaven passant de boca en boca, per tant tota informació haurà estat bastant deformada. Igualment ha passat amb la llengua; hi ha poquíssima gent que la parla i aquests no l’han traspassat als seus descendents per por a que si parlaven la seva llengua ells patirien la discriminació per part de l’altra gent. És un fet bastant comú que han viscut molts altres indígenes, l’exemple més proper que recordem han estat els mapuches.

Dissabte, 17 de novembre de 2007. Avui hem partit cap el Parc Nacional de Tierra de Fuego, que es troba a 12 km del poble. Com és habitual, el bus ens ha vingut a buscar a la porta del hostel.
Primer de tot, hem parat a l’entrada del parc per fer unes fotos al famós anomenat tren del fin del mundo. Aquest té una història completament diferent a la que pensàvem; l’illa durant el segle XIX va ser lloc de presons, presó militar, presó civil de reincidents i, fins i tot, presó política cap el 1930. El tren l’utilitzaven de transport pels presos des de la ciutat fins al parc on aquests tallaven llenya per construir les cases i altres menesters.
Ha estat un dia llarg però profitós, hem fet la ruta de la senda Pampa Alta i la senda Costera, que en un principi no havia de superar les cinc hores, però donat que tot estava més que enfangat, vàrem emprar 8 hores! Aquest tipus de bosc és de tundra (molt humit) i això facilitava la dificultat afegida per poder-hi caminar. Vam gaudir de la flora i fauna de la zona. En referència als animals, fer menció als castors, que van ser importats de Canadà per fer indústria pelletera però aquests van multiplicar-se ràpidament i estan destruint els arbres de la zona, provocant veritables destrosses. Caminant vàrem tenir la oportunitat de veure una “castorera” (increïble la quantitat d’arbres ofegats per les represes fetes pels castors!). L’inici de la ruta de la costa comença a bahia Ensenada, té un petit quiosc, tot peculiar i turístic, que és l’oficina de correus més austral del món i per 3 pesos et segellen el passaport (aprofiten qualsevol excusa per treure’t un duro! Bé, ara un euro...que val més).

Diumenge, 18 de novembre de 2007. Ens hem aixecat amb ganes de fer més rutes pel parc nacional, però mirant per les finestres del refugi ens hem adonat que nevava amb moltes ganes, així que hem hagut de desistir en l’intent. Hem aprofitat el dia per veure museus, ja que hi ha 3 en el poble; el dels Yámanas (indígenes de la zona), el del fin del mundo i el del presidio. Un diumenge molt fred, amb vent i neu, moltes coses no es poden fer i menys a Ushuaia!

Dilluns, 19 de novembre de 2007. Fa molt fred!! Ha estat un dia de tràmits i de shopping, ja que aquesta ciutat està lliure d'impostos! ara entenem perquè els turistes es tornen bojos quan baixen dels seus creuers amb la visa entre les dents famèl·lics de compres!.

Ansiosos per partir demà cap a Península Valdés, el pròxim destí. Hem passat l’estona, com gairebé cada dia, al nostre bar-confiteria-restaurant TANTE SARA, que ens ha omplert les hores mortes del dia amb xocolata i pastissos de dulce de leche, deliciosos! A l’igual que el tracte que ens han donat!

PARQUE NACIONAL LOS GLACIARES NORTE -EL CHALTÉN-

Diumenge, 11 de novembre de 2007. Altre cop a les 8 del matí ens han vingut buscar, que al final han sigut les 9, per anar cap a El Chaltén.
El parc nacional de Los Glaciares es divideix en dos sectors; els nord i el sud. El campament base del sud és Calafate amb el seu Perito Moreno i altres zones i glaciars, i el campament base del nord és la població de El Chalten, (que es troba dintre del parc) amb el cerro Fitz Roy, glaciar Laguna Torres i cerro Torres, entre d’altres.
Hem preferit venir avui per poder descansar i estar tranquils en aquest petit poblet. El Chalten també està creat pel turista ja que hi ha diversos locals on ofereixen excursions vàries per la zona, botigues de roba de muntanya i molts allotjaments, sobretot per lo petit que és. És un lloc amb encant però que dintre de poc el perdrà perquè s’està fent més gran i ja estan pavimentant els carrers, fet que li donava un distintiu més rústic.

Dilluns, 12 de novembre de 2007. Al matí ens ha passat a recollir un bus per portar-nos a un dels extrems del parc, l’hosteria El Pilar. El temps no pintava gaire bé, el cel molt tapat i amb boirina. Hem fet una caminada per arribar a Laguna de los Tres, que és alhora un mirador excel·lent per veure el Fitz Roy (3400m), situat a 1150m sobre el nivell del mar. Quan començàvem a pujar ha començat a nevar. Però considerant el temps en la Patagònia no ens hem aturat en la pujada.
Aquest cop no hi hagut sort, en arribar a dalt encara nevava més fort i els núvols ens privaven la panoràmica! Ha estat una mica frustrant, després de l’esforç... però és el desig del clima... hem baixat i caminat a través del parc per arribar a Laguna Torre a la base del cerro que porta el mateix nom. La neu ha estat una fidel companya de viatge durant les 8 hores de ruta. Hem arribat al càmping on passarem la nit i ens han ofert una xocolata calenta que ha ajudat a refer-nos de l’esgotament. Què romàntic... estàvem estirats a la tenda i mirant a l’exterior com nevava.

Dimarts, 13 de novembre de 2007. Quina nit! Entre el fred i la incomoditat no hem descansat gens! Però quan hem obert la tenda i hem vist aquell Sol...
Després de esmorzar i preparar-nos per fer el que aquí anomenen “supertrekking”; caminada per sobre del glaciar Torre... Hem tardat unes dues hores fins arribar a la morena (sediments arrossegats pel glaciar durant el seu creixement) més propera al glaciar. La caminada en si és molt maca però quan et poses els grampons per caminar sobre el gel és Espectacular, amb el Cerro Torre davant teu! També hem fet un petit tast del que és escalar una paret de gel! Després d’unes deu hores de caminada hem arribat al poble! ESGOTATS!

El dia ha compensat el d'ahir ja que ens han comentat que el Cerro Torre és la muntanya més difícil de veure durant tot l'any, diuen que sempre hi ha molts núvols.

Dimecres, 14 de novembre de 2007. Tot i que volíem descansar i llevar-nos molt tard, a les 8 hores estàvem desperts! Amb molta calma hem esmorzat, dutxat i preparat per sortir a caminar a les 11.30 hores. Per respecte a les nostres cames, “solament” hem fet una ruta de tres hores. Avui si que hem pogut veure el Fitz Roy, quina alçada! És una formació rocosa de granit, igual que el Cerro Torre. Aquestes dues muntanyes són un dels objectius més difícils pels escaladors alpins més agosarats. De tornada hem passat per la laguna Capri, també molt maca i després de dinar amb molta calma hem retornat a Calafate.
Torres de Paine és espectacular pel seu conjunt de llacs, vegetació, muntanyes, etc. Aquest parc ens ha semblat molt espectacular pels dos cims tan punxeguts i rocosos que té. La vegetació és una mica depriment, donat que hi ha tants arbres vius com morts. Això és degut a que no s’arrelen molt fort i amb vents de fins a 140km/h és encara més difícil mantenir-se drets.
De tornada amb el bus ens hem posat a parlar amb el conductor, un noi argentí molt agradable que ens ha explicat una mica més la realitat del país. Es curiós com els polítics es dediquen a modificar les dades en referència a l’economia i la taxa de pobresa, publicant millores irreals en els mass media per vendre el “producte” argentí a nivell internacional. A dia d’avui al nord d’Argentina encara hi ha gent morint de fam. Aquí a la Patagònia, els argentins guanyen entre 500-600 € (és dels sous més elevats del país) i estan vivint a un nivell molt similar a Espanya pel que fa a roba, restaurants, etc.! Cóm poden dir que el país va bé!! És clar, pels de sempre sí!

(vista panoràmica de Cerro Torres i Fitz Roy)

PARQUE NACIONAL LOS GLACIARES SUR -EL CALAFATE-

Divendres, 9 de novembre de 2007. A les 6.45 a.m. ens ha vingut a buscar el bus per anar direcció El Calafate, ja canviem de país i saltem a Argentina.
Només arribar la diferència s’ha fet notòria, primer de tot, aquest poble està construït pel turisme i només pel turisme. És clar, gira al voltant del glaciar Perito Moreno. La construcció del poble és bonica. L’avinguda principal està farcida de botigues de muntanya i souvenirs, restaurants, bars, xocolateries i altres al servei del turista. Els preus en comparació a la resta d’Argentina, pel que ens han dit, són molt i molt més cars –molt gènere a nivell de preus europeus-.
Ens ha sobtat la quantitat d’espanyols que hi havia a Calafate. Acostumats a trobar-nos a qualsevol estranger menys a espanyols, aquí és completament a l’inrevés, tens la sensació d’estar en una mini Espanya.
Hem anat a dinar en un restaurant típic argentí i, òbviament, hem demanat carn, estava bona, però de moment encara no hem tirat cohets. De postre el famós “dulce de leche” en crep, que a Xile també hi és però allà l’anomenen manjar.

Dissabte,10 de novembre de 2007. Altre cop drets des de ben aviat per anar a veure el famós Perito Moreno. Des de Calafate és una hora de trajecte en bus.
Hem fet el recorregut per la carretera antiga. Hem pogut gaudir de; l’estepa patagònica (amb els seus colors vermells, terrossos, grocs i marrons) acompanyats de llacs d’uns blaus turqueses que no tenen res a envejar al mar del Carib, de les seves àligues i falcons, que per cert n’hem vist quatre que s’estaven menjant una llebre, vam tenir l’ocasió d’observar des de lluny un niu de falcons amb el seu petit (tot i que no hem pogut apropar-nos molt ja que si molestàvem els pares, sembla a ser, abandonen el seu pollet). Hem conegut al “gringo” (sobrenom que utilitzen per anomenar americà) un guanaco orfe de 10 mesos, molt simpàtic i golafre, que una parella va trobar enmig de la carretera i el va criar. I també, ovelles, cabrits, vaques, cavalls i “pájaros carpinteros”!! què macos que són!!
30 km abans d’arribar al glaciar ja l’hem pogut veure i quan falten 6 km hi ha una corva que l’anomenen, la curva de los suspiros, on hem pogut gaudir d’una panoràmica realment nítida del Perito. Semblava que estiguessis al costat i encara quedava un bon tros!
Quan hem arribat al parc (entrada 7€) ens han portat fins les pasarel·les. Lloc on pots admirar la inmensitat del glaciar i presenciar els despreniments de gel. Els despreniments són al·lucinants tant a nivell visual com auditiu, ja que fa moltíssima impressió veure i sentir cóm cau al llac un enorme tros de glaç. Durant 1 horeta i mitja hem estat embadalits mirant-lo i esperant en tot moment que caiguessin més trossos del glaciar. És fascinant!
Hem passejat per la vora del llac per poder veure’l de més a prop, fins el petit port on un ferry ens ha apropat fins a uns 300 metres del Perito per poder fer-nos una idea de la seva magnitud. Impossible!
El Perito Moreno en dimensions té 257 km quadrats, 3 km de llarg, 190 metres d’alçada; 40-60 metres dels quals són visibles i la resta es troba dintre del llac. El glaciar està situat davant del canal de los témpanos. Aquest està estable des del 1917, s’han fet estudis i no ha retrocedit en tots aquesta anys. Allò que perd a l’estiu ho recupera a l’hivern. S’aproxima tant a la terra que hi ha una zona on ha creat una presa natural, on cada any es trencava entre març i abril, però des del 2006 que resta intacte. La característica que el fa tan popular és la seva accessibilitat per terra, ja que en dimensions és el número 13, hi ha glaciars més grossos que aquest: Upsala, Agassi, etc.
També els glaciars de la zona patagònica són fascinants per la situació geogràfica on es troben, ja que normalment la majoria s’ubiquen en els extrems dels pols de la terra i aquests estan més a prop de l’equador.
S’ha de dir que l’excursió tot i ser agobiant per la quantitat de turistes que hi havia, semblàvem “borregos”, ha valgut la pena!