CARRETERA AUSTRAL - PATAGÒNIA

Dimarts, 30 d’octubre de 2007. Un dia més la pluja s’ha llevat amb nosaltres, a les 8 hores sortia el nostre bus cap a Coyahique, però finalment hem sortit 45 minuts més tard, aquí s’agafen les coses amb molta calma, normalment.
Sortint de Chaitén hem observat una “casa” molt curiosa, el cos d’un avió. Sembla a ser que un avió militar va haver d’aterrar forçosament en aquesta zona, l’exèrcit va retirar les ales, els motors i el que li va interessar, abandonant la resta i un senyor va reciclar-ho per fer una casa!
Deu hores endinsats en la carretera Austral. Dels 450 quilòmetres que hem fet, solament 120 km estan pavimentats, la resta és com un camí de carros. Però que maca, tota estreta, amb una vegetació frondosa fins ben bé als marges, quantitat de colors, salts d’aigua, rius, els cims de la carena Andina nevats. Llàstima que estan eixamplant-la, tot i que és una millora per la gent de la zona, restarà una mica de màgia a la mítica ruta. Hem vist zones on ja s’estan realitzant obres; dinamitant les roques, talant arbres, canalitzant aigües... realment som uns privilegiats per poder gaudir encara d’aquesta “verge” carretera Austral. Ens han explicat que aquesta via va ser obra del “desinteressat” Pinochet, qui va ordenar la seva construcció als militars.
A partir de Villa Mengual (aproximadament) hem començat a torbar a faltar els boscos, i en comptes d’aquests el que hi ha o, més ben dit, el que queda, són els troncs morts dels arbres. Això és degut a que quan varen arribar els “colonitzadors”, diuen que veient l’espessor dels boscos van decidir cremar una part per obrir-se camí, el problema és que van perdre el control i durant molt de temps va cremar descontrol·ladament tota la zona, però qui sap el veritable motiu? Per sort la Pachamama amb l’ajuda del clima està regenerant lentament el que va ser fa molts anys.
Hem arribat a Coyahique a les 18.30 hores. És una ciutat força neta però poc acollidora i la gent no és tan despresa.
Fa molt fred, està envoltada de muntanyes encara nevades i estem a uns 5ºC aproximadament amb l’ajuda d’un vent glaçat!

Dimecres, 31 d’octubre de 2007. Ens hem llevat molt d’hora per buscar un bus que ens portés fins Puerto Tranquilo, no ha estat gens fàcil ja que les oficines de bus no et diuen totes les possibilitats reals, per assegurar-se que acabis comprant el tiquet a la seva companyia! Que...!
Mentre anàvem pel poble en busca d’alternatives per continuar viatjant cap al sud hem vist una oficina que recull suport per lluitar contra el projecte de fer represes i línies d’alta tensió a la Patagònia. L’oficina es diu Aysen Reserva Natural i ens han passat molta informació i explicat quines són les intencions del govern i de les empreses. I preguntant a la noia que ens ha atès a l’oficina ens ha passat un número de telèfon per agafar el bus cap a Puerto Tranquilo, el destí que nosaltres volíem.
Amb el xofer havíem quedat a les 13.30 hores per agafar el bus, a les 14.30 hores encara l’esperàvem. Puntualitat absoluta! podríem dir que suïssa! Quan finalment ha arribat hem pujat a la furgoneta. Petita, carregada de gent i més vella que la Quica!
De camí hem passat per Villa Cerro Castillo, té una espectacular formació rocosa que dona el nom a la població.
A les 19 hores estàvem a Puerto Tranquilo. Què bonic i quin vent! És un petit poble situat davant del llac General Carrera, immens (és el segon més gran de sud Amèrica)! Hem trobat un hostal correcte on passarem la nit i esperant que demà el temps estigui més calmat, per poder visitar la Catedral de marbre que hi ha en un paratge del llac.
Passejant pel poble hem vist un vehicle tot terreny amb cinc israelites. Al llarg del viatge per Xile, amb la gent que anàvem parlant ens explicaven que un cop els israelites finalitzen el servei militar el seu govern els dóna diners perquè vinguin a recórrer la carretera Austral. El problema és que quan venen, sembla a ser que han oblidat que no estan de servei militar; provoquen accidents per la carretera, fan malbé vehicles, i fins i tot, han cremat dos hotels... en poques paraules que no tenen molt bona fama a la zona. A més a més, algú que s’ha interessat per conèixer els motius de la seva visita a la terra s’ha emportat la sorpresa de que manifesten que aquestes terres les van descobrir ells i és la seva terra promesa!

Dijous, 1 de novembre de 2007. A les 8 hores estàvem desperts esperant l’opinió de la persona que ens havia de portar fins la Catedral de Marbre, situada enmig del llac. A primera hora ens ha dit que feia molt de vent i el millor era esperar una mica perquè aquí canvia el temps cada 30 minuts.
A les 10 hores aproximadament ens ha donat la bona notícia, podíem sortir! Hem estat molt afortunats ja que en els últims vuit dies ha estat impossible realitzar cap excursió, però ja ens tocava després de tanta pluja i mal temps.
Solament podem dir una cosa I-M-P-R-E-S-S-I-O-N-A-N-T, quina meravella; les formacions rocoses, els colors, el contrast amb l’aigua i la sort que hem tingut en poder gaudir del lloc nosaltres dos, tot solets. Primer, hem vist les cavernes de marbre, després el cap d’un gos en una roca, tot seguit la catedral de marbre i finalment la capella.
A la tornada, el vent ja tornava a bufar amb força i el llac es transformava en un mar amb fortes ones.
Hem tingut temps d’arribar al hostal, preparar les maletes, menjar alguna cosa i el bus ha arribat per portar-nos fins a Puerto Guadal, quina població més maca.

També es troba situada vorejant el mateix llac, tot i que aquesta població és més gran que Puerto Tranquilo també es respira molta calma i té molt d’encant.
Volíem passar la nit en una cabanya amb vistes al llac però com que és festiu hi ha gent que fa pont i estan totes ocupades. Ens hem hagut de conformar amb un “hostal” o millor dit la casa d’una família que lloga habitacions.
Hem anat a voltar pel poble i hem visitat una platja on hi ha pedres de colors. El senyor de l’hostal ens havia dit que ningú no sabia com havien arribat fins al lloc.
En arribar a la platja hem rigut una estona... solament són pedretes erosionades dels diferents tipus de roques de la zona i arrossegades per la força del llac. Un cop resolt el misteri hem tornat al hostal per sopar i marxar a dormir. El dia següent comença a les 6.30 hores per arribar aviat a Chile Chico i saltar a Argentina.
Mentre sopàvem hem parlat una estona amb el senyor de l’hostal i ha sortit el tema de les hidroelèctriques que volen fer a la zona. El senyor, sense dubtar ni un segon en el que estava dient ha afirmat que de l’ecologisme no es pot menjar i que l’ésser humà ha de mirar el desenvolupament i mirar cap endavant sense pensar en el medi ambient! Ens hem quedat de pedra! Li hem tocat una mica la fibra dient-li que Xile té molts altres recursos sense necessitat de destrossar la Patagònia i que pensés en el seu net quan deia que el medi ambient no importa, llavors ha començat a desviar per les branques ???? i nosaltres hem preferit tallar la conversa. Era inútil continuar, el senyor s’havia deixat emportar per la publicitat que fan les empreses hidroelèctriques!!

Divendres, 2 de novembre de 2007. La mare que va p... els galls! A les 4 hores de la matinada han començat a afinar les seves “grans veus” i ens han despertat. Ha estat impossible tornar a dormir! A les 6.30 amb molta mala llet hem començat a preparar-nos per marxar cap a la frontera. Aquest cop si que han estat puntuals! A les 6.50 sortíem en direcció a Chile Chico. Molt cansats i amb l’ajuda dels roncs d’un altre passatger el viatge se’ns ha fet etern!
Hem arribat a la frontera, hem canviat de bus i cap a Argentina falta gent!
Ja a Los Antiguos (Argentina) hem rebut una altra mala noticia (quan el dia comença malament...) no hi ha bus cap a El Chaltén ja que encara no és temporada alta i no surt rentable. Per tant, hem hagut de comprar dos bitllets per arribar fins a Rio Gallegos i d’allí agafar un altre bus per Puerto Natales (Xile). A les 16 hores sortia el bus direcció al primer destí, travessant tota la Pampa per baixar per la costa Atlàntica. Horrible trajecte! Tot pla, sense vegetació abundant, explotacions mineres...