Dissabte, 3 de novembre de 2007. Fins a les 8.30 hores al bus per arribar a Rio Gallegos. Esperant a les 11 hores per agafar el següent bus que ens porti fins a Puerto Natales per preparar la nostra estada al Parc Nacional Torres del Paine.
Finalment, hem arribat a Puerto Natales a les 5 de la tarda, després de passar per les aduanes argentina i xilena. No sabíem que a Xile no deixen entrar aliments (fruites, verdures) amb el pretext que són un país agricultor! Vam al·lucinar perquè sabem que aquest és un país on la seva economia es sustenta en la mineria i la majoria de gent menja perquè treballa amb el tema del coure, no perquè cultivi fruita, però no vam poder fer-hi res. Ens van agafar una bossa plena de fruita i ens la van confiscar! La policia ens va dir que aquest menjar s’incinerava, però les males llen
gües comenten que aquest menjar acaba en un altre lloc...
Ens hem allotjat en el hostel “Las Carretas”. Feia temps que no vèiem un lloc tan acollidor, amb llits tan còmodes, calefacció centralitzada (que ho donem per fet i en molts pocs llocs en tenen) , aigua calenta i ,a més a més, els propietaris són uns excel·lents amfitrions que et fan sentir com a casa. Així que després d’aquest mal son de viatge hem tingut la nostra recompensa.
Diumenge, 4 de novembre de 2007. Aquest matí ens hem llevat amb piles! Feia dies que no descansàvem tan bé. Avui ha estat dia d’encàrrecs i
preparatius per l’estada de 4 dies a Torres del Paine; hem hagut de reservar els refugis per poder dormir en el parc nacional perquè sinó ens quedàvem sense llits, ja que quan comença la temporada turística en aquesta zona es torna una bogeria, així que millor mitigar sorpreses. Igualment dir que anar a Torres del Paine és costòs, s’aprofiten de que només pots reservar en els pocs refugis i càmpings que hi ha i ,realment, l’excursió surt a preu d’or!! És un lloc on només trobes turistes, no sol anar gent del país. Xile encara no viu la cultura del trekking. I el preu del parc, com en tots els altres llocs, és diferent si ets turista o si ets autòcton.
També hem carregat de menjar per aquests dies ja que sinó cada àpat surt a uns 14€ per persona, que en comparació a la resta de Xile per aquest preu mengem tots dos i ens han comentat que no era gens bo.
Ens han explicat que a la regió de Magallanes (a la Patagònia meridional) hi ha força gent que vol la independència, tot i que un senyor ens deia que era curiós ja que és una munió de gent de la zona amb
origens completament diferents: europeus (italians, francesos, alemanys, espanyols...) i indígenes. Tot i la diferència palesa entre aquestes persones, sí estan d’acord amb aquest tema. Tenen una senyera (groga dibuixant unes muntanyes i blava simulant el cel i estrelles blanques), un ball tradicional i un himne.
Finalment, hem arribat a Puerto Natales a les 5 de la tarda, després de passar per les aduanes argentina i xilena. No sabíem que a Xile no deixen entrar aliments (fruites, verdures) amb el pretext que són un país agricultor! Vam al·lucinar perquè sabem que aquest és un país on la seva economia es sustenta en la mineria i la majoria de gent menja perquè treballa amb el tema del coure, no perquè cultivi fruita, però no vam poder fer-hi res. Ens van agafar una bossa plena de fruita i ens la van confiscar! La policia ens va dir que aquest menjar s’incinerava, però les males llen
gües comenten que aquest menjar acaba en un altre lloc...Ens hem allotjat en el hostel “Las Carretas”. Feia temps que no vèiem un lloc tan acollidor, amb llits tan còmodes, calefacció centralitzada (que ho donem per fet i en molts pocs llocs en tenen) , aigua calenta i ,a més a més, els propietaris són uns excel·lents amfitrions que et fan sentir com a casa. Així que després d’aquest mal son de viatge hem tingut la nostra recompensa.
Diumenge, 4 de novembre de 2007. Aquest matí ens hem llevat amb piles! Feia dies que no descansàvem tan bé. Avui ha estat dia d’encàrrecs i
preparatius per l’estada de 4 dies a Torres del Paine; hem hagut de reservar els refugis per poder dormir en el parc nacional perquè sinó ens quedàvem sense llits, ja que quan comença la temporada turística en aquesta zona es torna una bogeria, així que millor mitigar sorpreses. Igualment dir que anar a Torres del Paine és costòs, s’aprofiten de que només pots reservar en els pocs refugis i càmpings que hi ha i ,realment, l’excursió surt a preu d’or!! És un lloc on només trobes turistes, no sol anar gent del país. Xile encara no viu la cultura del trekking. I el preu del parc, com en tots els altres llocs, és diferent si ets turista o si ets autòcton.També hem carregat de menjar per aquests dies ja que sinó cada àpat surt a uns 14€ per persona, que en comparació a la resta de Xile per aquest preu mengem tots dos i ens han comentat que no era gens bo.
Ens han explicat que a la regió de Magallanes (a la Patagònia meridional) hi ha força gent que vol la independència, tot i que un senyor ens deia que era curiós ja que és una munió de gent de la zona amb
origens completament diferents: europeus (italians, francesos, alemanys, espanyols...) i indígenes. Tot i la diferència palesa entre aquestes persones, sí estan d’acord amb aquest tema. Tenen una senyera (groga dibuixant unes muntanyes i blava simulant el cel i estrelles blanques), un ball tradicional i un himne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada