USHUAIA "El poble de la fi del món"

Dijous, 15 de novembre de 2007. Al matí hem arribat a Ushuaia en avió des de Calafate. Es troba en la regió de Tierra de Fuego, que és el nom que els colonitzadors varen donar a aquestes terres perquè des de la llunyania veien en aquests paratges fogueres sempre enceses (els nadius, que vivien sempre despullats, feien foc per protegir-se del fred). La ciutat en si és petita i molt turística, els darrers deu anys ha crescut considerablement. Abans només s’hi arribaven els més aventurers i els militars i avui és un dels destins preferits pel turisme. Aquí és un dels punts de partida per arribar a l’Antàrtida, un vaixell rus ofereix els serveis pel mòdic preu de 3000$!
Després de concertar una excursió en vaixell pel Canal de Beagle per demà, no hem pogut resistir-nos a entrar a una de les moltes xocolateries que hi ha a la ciutat! Ens hem posat les botes i ara som un farcit de “dulce de leche” i xocolata...

Divendres, 16 de novembre de 2007. A les 10 hores hem sortit a navegar pel Canal de Beagle. Hem gaudit un altre cop de la fauna i flora del lloc on hem pogut veure: “cormoranes”, lleons marins i altres tipus d’aus. Pel que fa a la vegetació s’ha de dir que és bastant escassa en les illes, això és degut a que en la zona bufen els vents del sud oest del Pacífic on poden arribar a 160km/h tranquil·lament! Excepcionalment, avui la mar ha estat molt calmada, sort hem tingut. També, ens han portat fins "el far de la fi del món", per poder-lo admirar. Aquí li posen el nom de més austral del món a TOT, però, en realitat, el far més austral del món es troba a la illa de los estados, així que ens quedem amb el far "de sucre".
A la tarda hem anat al museu Yámana per informar-nos més de com vivien els indígenes en aquesta zona. Aquesta gent era nòmada i sempre es movia en canoa. L’embarcació era feta d’escorça d’arbre i enmig d’aquesta sempre hi havia encesa una foguera que els servia per escalfar-se. Els nens s’encarregaven de treure constantment l’aigua que es filtrava, la dona era la que duia el timó, també era l’única que sabia nedar de la família i pescava i l’home s’encarregava de caçar. S’alimentaven principalment de lleons marins i el seu greix l’aprofitaven per untar-se’l per tot el cos, de manera que els feia d’impermeable per la pluja. En el moment que els missioners de l’església anglicana varen arribar a la zona –s.XIX- per “educar” als aborígens, aquests varen començar a desaparèixer degut a que les enfermetats que varen portar els colonitzadors no les varen arribar a superar. Així que en menys d’un segle varen quedar quasi exterminats. No queda molta informació dels yámanas ja que no tenien escriptura i la vida, costums i coneixements s’anaven passant de boca en boca, per tant tota informació haurà estat bastant deformada. Igualment ha passat amb la llengua; hi ha poquíssima gent que la parla i aquests no l’han traspassat als seus descendents per por a que si parlaven la seva llengua ells patirien la discriminació per part de l’altra gent. És un fet bastant comú que han viscut molts altres indígenes, l’exemple més proper que recordem han estat els mapuches.

Dissabte, 17 de novembre de 2007. Avui hem partit cap el Parc Nacional de Tierra de Fuego, que es troba a 12 km del poble. Com és habitual, el bus ens ha vingut a buscar a la porta del hostel.
Primer de tot, hem parat a l’entrada del parc per fer unes fotos al famós anomenat tren del fin del mundo. Aquest té una història completament diferent a la que pensàvem; l’illa durant el segle XIX va ser lloc de presons, presó militar, presó civil de reincidents i, fins i tot, presó política cap el 1930. El tren l’utilitzaven de transport pels presos des de la ciutat fins al parc on aquests tallaven llenya per construir les cases i altres menesters.
Ha estat un dia llarg però profitós, hem fet la ruta de la senda Pampa Alta i la senda Costera, que en un principi no havia de superar les cinc hores, però donat que tot estava més que enfangat, vàrem emprar 8 hores! Aquest tipus de bosc és de tundra (molt humit) i això facilitava la dificultat afegida per poder-hi caminar. Vam gaudir de la flora i fauna de la zona. En referència als animals, fer menció als castors, que van ser importats de Canadà per fer indústria pelletera però aquests van multiplicar-se ràpidament i estan destruint els arbres de la zona, provocant veritables destrosses. Caminant vàrem tenir la oportunitat de veure una “castorera” (increïble la quantitat d’arbres ofegats per les represes fetes pels castors!). L’inici de la ruta de la costa comença a bahia Ensenada, té un petit quiosc, tot peculiar i turístic, que és l’oficina de correus més austral del món i per 3 pesos et segellen el passaport (aprofiten qualsevol excusa per treure’t un duro! Bé, ara un euro...que val més).

Diumenge, 18 de novembre de 2007. Ens hem aixecat amb ganes de fer més rutes pel parc nacional, però mirant per les finestres del refugi ens hem adonat que nevava amb moltes ganes, així que hem hagut de desistir en l’intent. Hem aprofitat el dia per veure museus, ja que hi ha 3 en el poble; el dels Yámanas (indígenes de la zona), el del fin del mundo i el del presidio. Un diumenge molt fred, amb vent i neu, moltes coses no es poden fer i menys a Ushuaia!

Dilluns, 19 de novembre de 2007. Fa molt fred!! Ha estat un dia de tràmits i de shopping, ja que aquesta ciutat està lliure d'impostos! ara entenem perquè els turistes es tornen bojos quan baixen dels seus creuers amb la visa entre les dents famèl·lics de compres!.

Ansiosos per partir demà cap a Península Valdés, el pròxim destí. Hem passat l’estona, com gairebé cada dia, al nostre bar-confiteria-restaurant TANTE SARA, que ens ha omplert les hores mortes del dia amb xocolata i pastissos de dulce de leche, deliciosos! A l’igual que el tracte que ens han donat!