JAVA I - JAKARTA i BOGOR -

Diumenge, 24 de febrer de 2008. A les 16.00 hores hem sortit en direcció a Jakarta, capital d’Indonèsia. Ha esta un vol de set hores, tot i que amb el canvi horari, només n’hem perdut tres.
L’arribada a Jakarta ha estat una mica difícil, ja que estàvem molt ben acostumats al tracte eficient de Nova Zelanda i Austràlia i ben aviat hem comprovat que aquí no és el mateix. S’ha d’anar amb molt de compte amb la policia, qualsevol excusa i pretext és bo per demanar-te diners. Ho hem viscut en primera persona, concretament amb la policia d’immigració, finalment hem pogut solucionar el problema sense pagar ni un cèntim, evidentment! Hem entrat per la porta gran al país, jeje!
Desprès de la desagradable rebuda i encara un xic desconcertats hem anat a contractar un taxi. Estàvem tan atabalats que hem contractat la classe més alta -un mercedes nou de trinca- ja ens havia semblat un xic car però en aquell moment només volíem sortir de l’aeroport i treure’ns la sensació de ràbia i impotència. Quan l’hem vist ho hem agraït moltíssim. La ciutat de nit sembla qualsevol capital occidental, amb tots els seus gratacels il·luminats, que no són pocs.

Dilluns, 25 de febrer de 2008. Només despertar-nos hem mirat per les finestres de l’hotel i ens hem adonat que no sembla qualsevol capital occidental. Jakarta es caracteritza per barrejar-se grans edificis actuals amb cases antigues mig derruïdes, una imatge del tot peculiar.
Ens hem agafat el dia més o menys de relax, a més amb el jet-lag que portem sobre el nostre cos ha estat el més sensat.
Hem passejat pels carrers i hem comprovat lo desagradables que poden ser les olors de la ciutat: sentint la putrefacció d’animals morts, la barreja de les espècies dels menjars i els fregits dels “xiringuitos”, veient com la gent menja i viu als carrers, sobre voreres plenes d’escombraries , escarabats, rates grans com gats, la contaminació dels autobusos, cotxes i mil i una motocicletes, homes amb ungles angunioses de més de 10 centímetres de llargada, etc. Bé, la higiene és un punt i a part en aquest lloc.
Hem tingut la sort de conèixer dues persones encantadores que ens han fet passar una molt bona tarda nit, acompanyats amb productes de la nostra terra! Ens han donat alguns consells després de viure 2 anys en aquest país: s’ha de vigilar molt amb el menjar, en quant als restaurants intentar que siguin el més occidentalitzats possibles, als supermercats mirar que els productes estiguin ben precintats, etc.; no beure mai directament de llaunes ni ampolles, és massa senzill agafar infeccions importants; a la ciutat no utilitzar l’aigua de l’aixeta ni per rentar-se les dents!; vigilar amb la policia; no conduir vehicles, ja que sembla ser que alguns llestos es llencen sobre el cotxe “perquè els paguis com nous”; vigilar amb els transports públics, sobretot en les grans ciutats; etc.
També ens han explicat algunes curiositats...
La policia, a primera hora del matí, de tant en tant, es posa a la plaça Indonèsia amb altaveus i música house i comença a ballar per semblar més simpàtica i propera a la gent!
Ara fa dos mesos que han enxampat una banda mafiosa que es dedicava a robar els claus i els rails dels trens, provocant descarrilaments, accidents aparatosos i moltes morts. Així que, s’ha de tenir sort a l’hora d’agafar-lo.
Hi ha una zona que s’anomena three car zone, sembla a ser que per reduir vehicles la policia sanciona aquells que porten menys de tres ocupants. Realment la contaminació és exagerada, pots sentir com els pulmons es saturen de fums i no pots respirar! Menys mal que la majoria de gent es desplaça amb motocicletes o becak (bicicletes-taxi), sinó això seria insostenible.
La religió en aquest país és bastant diversa, conviuen la budista, hinduista , cristiana i musulmana, tot i que el gran percentatge de la població de Java practica l’islamisme. Ho pots notar amb els càntics corànics de les 4.30 del matí a endavant. Ens han comentat que d’uns anys ençà s’han començat a veure més dones amb el mocador, etc., és a dir, que hi ha un cert radicalisme en aquest aspecte.

Dimarts, 26 de febrer de 2008. Ha estat un dia acompanyat pel mal temps. Hem llogat un taxi (negociant el preu, ja que ells demanen quantitats altes d’entrada per ser turistes) perquè ens portés fins Bogor, ciutat que està a uns 60 quilòmetres de Jakarta. Allí hi ha els jardins botànics més grans del sud-est asiàtic. Hem passat dues hores passejant, la pena ha estat la pluja que no ens ha deixat gaudir de la totalitat dels llocs i racons d’aquests.
A partir de les 6 de la tarda aquí es fa fosc i no és recomanable sortir, a menys que et desplacis amb taxis i per anar a un altre establiment tancat. A més, és l’hora que comencen a sortir els mosquits (millor evitar-los pel tema de la malària i el dengue).
Els preus aquí són econòmics, tot i que normalment la gran ciutat és més cara. Els allotjaments van des dels 7-10 euros (els bàsics), tot i que per 20-40 euros es pot gaudir d’allotjaments de luxe molt ben condicionats amb aire condicionat (preferible als ventiladors per evitar els mosquits), llits molt confortables i nets, bany privat, esmorzar inclòs, televisió, entre d’altres serveis.
La gent és molt amable i simpàtica, tot i que, a vegades, es fa realment pesada. Un dels seus objectius amb nosaltres es poder treure alguna propina/benefici o vendre’ns alguna cosa.

MAGNÍFICA POSTA DE SOL

SIDNEY (AUSTRÀLIA)

Dimecres 20 a diumenge 24 de febrer de 2008. Aquests dies hem estat visitant la ciutat de Sidney. La primera impressió després de baixar de l’avió ha estat bastant impactant, acostumats a la tranquil·litat que respiràvem fins feia un moment, el ritme de la gran ciutat ens ha col·lapsat des de bon principi: trànsit frenètic, estrès, soroll, aglomeració de gent, ... bé, tot allò que ofereix una ciutat amb quatre milions d’habitants (els mateixos que a tota Nova Zelanda!).
Tot i que, Sidney no és la capital d’Austràlia ofereix un gran assortit d’atractius turístics, encara més després dels jocs olímpics, que la fan la ciutat més popular - internacional d’aquest país.
Hem conegut les zones de:
- El centre de la ciutat on destaquem com a significatius els edificis de la Sidney Tower ( pujant fins a dalt es tenen vistes de tota la ciutat) i el captivador Queen Victoria Building, de finals del segle XIX, que ha estat convertit en un gran centre comercial, entre molts d’altres edificis del segle passat que es barregen entre actuals gratacels de vidre.
- El Barri de China Town com bé diu el seu nom està ple de botigues i restaurants asiàtics de tota mena i ens ha tornat a sorprendre el gran nombre d’orientals que viuen en aquesta ciutat, sobretot per aquesta zona.
- El Darling Harbour, port molt similar al de Barcelona, fins i tot hi ha l’IMAX, un Aquàrium, les mateixes cadenes de restaurants i bars, etc. Amb les diferències de cada país però similar a la resta de ciutats “internacionals”.
Ja que en aquest viatge no hem pogut anar a l’Àfrica hem anat a l’IMAX a veure un documental en 3D que és diu Àfrica salvatge, molt recomanable.
- El barri The Rocks, antic barri històric del segle XIX de fàbriques i cases dels treballadors, actualment és lloc de petits cafès, restaurants i boutiques molt a la moda. Des d’aquí pots accedir a un dels extrems del Harbour Bridge, on pots tenir algunes vistes panoràmiques de la ciutat i veure en primer plànol l’Òpera House.
- Circular Quay, un altre dels ports que té la ciutat, famós perquè té l’edifici de l’Òpera House i és el punt de partença d’on surten els ferris per anar a diferents platges i punts de l’altre costat de ciutat.
- Els Botànic Garden, un dels pulmons de la ciutat. Maquíssim punt, amb diferents tipus de jardins. Tot i que no hem pogut dedicar-hi el temps que es mereix
- Manly Beach, que juntament amb la Bondi Beach, són les icones de les platges de la ciutat. La veritat, l’únic bo de pagar el bitllet del ferri, és per poder gaudir de les vistes de la ciutat, amb l’Òpera, el pont i els gratacels, des de l’aigua.
A nivell del caràcter de la gent de Sidney no podem dir gaire res ja que és molt impersonal i completament cosmopolita. Per això, s’aprofiten moltíssim amb els preus a tots els nivells, no és gaire econòmic! Nosaltres hem tingut la decepcionant experiència de reservar l’allotjament per internet (hostelworld) –en compte amb aquesta pàgina- i ens hem trobat amb una altra cosa del que suposadament havia de ser, això sí...ens han cobrat exactament el mateix! Només hagués faltat que ens haguessin rebut amb la pistola a la mà.

IMPRESSIONS GENERALS I CURIOSITATS DE NOVA ZELANDA

Han estat 45 dies en aquest extraordinari país, composat per dues illes amb una superfície de 268.680 km², amb 31 Parcs Nacionals (tots gratuïts) i una població de 4 milions d’habitants. La seva capital és Wellington. Tot i que és una illa, podríem dir que britànica ens ha sorprès la quantitat d’asiàtics que hi ha, un 7.4% que es concentra majoritàriament a la ciutat d’Auckland (passejant pels carrers, alguns cops vàrem dubtar estar a Nova Zelanda).
La gran major part de la gent va a la seva, passa dels demés, de la imatge, de la roba, moltíssima gent de totes les edats i condició va descalça pels carrers, al supermercat, per tot arreu.
El caràcter, en general, de la gent és amable, accessible, respectuós (a tots els nivells), servicial i molt proper. Això es veu reflectit en el funcionament del país i en els serveis que s’ofereixen al ciutadà, on tot està orientat en facilitar i fer més senzilla la vida de la gent. A aquest nivell podem comentar, entre d’altres, que en qualsevol lloc on hi ha platges, parcs i espais públics pots trobar banys i vestidors, sempre molt nets i fins i tot, sempre amb paper higiènic! A totes les cabines telefòniques pots trobar guies de telèfon, completament noves, segurament perquè no hi ha vandalisme, d’aquesta manera poden oferir una millor qualitat en els serveis. No hi ha grafitis i el mobiliari del carrer està molt ben cuidat. En general, es respira molta seguretat arreu i si hi ha qualsevol “punt negre” (risc d’accidents, possibles robatoris als vehicles, etc) la policia ho indica amb cartells perquè els ciutadans prenguin mesures de precaució. Fins i tot, indiquen el risc d’incendis a cada punt amb cartells.
Parlant del caràcter i la mentalitat de la gent ens hem adonat que ens passen la mà per la cara en quant a educació i mentalitat medioambiental. Als anys 60 ja es mobilitzaven per recollir firmes i manifestar-se en contra de la creació de represes hidroelèctriques a l’Illa Sud, aconseguint parar nombrosos projectes.
En quant al reciclatge, la gent és tan conscient que ells mateixos (exceptuant les grans ciutats) van a dur tota la brossa als abocadors; separen el vidre i les ampolles de plàstic per colors, el cartró del paper, etc. Increïble! Estem a anys llum...
Un dels recursos econòmics és la fusta i el paper, però hem comprovat que ho fan de manera controlada, talen un tall de muntanya i tot seguit la replanten per complert.
A l’Illa Nord hi ha força maoris (els indígenes de l’illa), tot i que, només representen el 9.7% de la població. Donat que són els primers en habitar aquestes contrades la gran majoria de topònims són en idioma maori, que és la llengua co-oficial del país i la segona que s’ensenya a l’escola.
Les ciutats i pobles són increïblement nets. Les ciutats estan formades per un petit centre amb edificis alts i la resta són barris residencials, de cases de planta baixa, normalment de fusta, tot i que, també hi ha alguna d’obra. Mirant les cases pots veure que el nivell de vida és benestant, gairebé cadascuna té el seu jardí, la seva llanxa, l’autocaravana i hem vist que molta gent té cotxes antics.
A nivell de professions, ens ha sorprès positivament veure que hi ha una gran quantitat de dones treballant i/o manant en feines que per nosaltres són habituals d’homes: transportistes, conductores de bus, tasques d’obres públiques, etc.
Una de les poques coses a recriminar és la gran quantitat de cables elèctrics que espatllen el paisatge tot sovint. I en referència al menjar, el concepte que tenen és de “menjar ràpid” (fast food) i “per emportar” (take away), en conseqüència hi ha molta gent obesa.
Ah! Ens oblidàvem de comentar que aquí condueixen per l’esquerra, és a dir, han estat 45 dies vivint a l’inrevés.

CHRISTCHURCH

Dilluns, 18 de febrer de 2008. Avui ha estat el nostre últim dia amb la camper, la nostra casa rodant per les dues illes de Nova Zelanda. Hem pujat per la costa est fins arribar a Christchurch per retornar-la. Sincerament ens ha fet una mica de llàstima, segurament encara més perquè tornar-la significa que hem acabat la nostra ruta per aquest meravellós país, on més enllà dels paisatges hem gaudit d’una pau increïble.
Romanticismes apart, la primera impressió de la ciutat ha estat bona, amb bonics edificis i moviment pel carrer. Hem comprovat com el nom de la ciutat ve donat per la bonica catedral que hi ha a la plaça central.

Dimarts, 19 de febrer de 2008. Ha estat un dia de retrobament amb uns amics que vàrem fer a Santiago de Chile. Ens hem dedicat a gaudir dels bars i restaurants que ofereix la ciutat.

Dimecres, 20 de febrer de 2008. Les últimes hores a New Zealand les hem passat fent encàrrecs. A les 15.30 hores hem sortit direcció Sidney (Austràlia).

DE CAMÍ A THE CATLINS PER LA SOUTHERN SCENIC ROUTE

Divendres, 15 de febrer de 2008. Hem iniciat el nostre camí cap a Southland, la regió més austral de Nova Zelanda, per la Southern Scenic Route. És la carretera que porta pels llocs més interessants (o més pintorescs) del sud de Nova Zelanda. Hem arribat fins Clifden on hem passat la nit.

Dissabte, 16 de febrer de 2008. Hem continuat el nostre camí per la Southern Scenic Route, i gaudint dels paratges que aquesta ofereix. Platges llargues, arbres inclinadíssims per l’acció del vent, el Waipapa point, el Slope point (punt situat més al Sud de l’illa), la Porpose Bay i la Curio Bay on hi ha arbres petrificats i on pots veure els pingüins més extranys, els d’ulls grocs.

Diumenge, 17 de febrer de 2008. apurant els darrers quilòmetres de la Souther Scenic Route, hem parat al Nugget Point, punt on es poden veure pingüins, foques, lleons marins, etc.
La ruta finalitza a Dunedin, ciutat amb molt d’encant i història, d’arquitectura escocesa. Està situada a l’inici de l’Otago Península, on hi ha el Larnach Castle, únic castell de tota New Zealand, que si el comparem amb el patrimoni europeu serià una casa senyorial.