PATAGÒNIA SEPTENTRIONAL

Dissabte, 27 d’octubre de 2007. Hem preparat tot per sortir amb l’aeorotaxi que havíem contractat per volar fins Chaitén i començar l’aventura per la Patagònia Septentrional.
El vol, perquè no dir-ho, no és tan confortable com amb els avions “comercials”, sembla de joguina, qualsevol ràfega de vent feia que penséssim estar en una muntanya russa.
L’aterratge mereix punt i apart, en uns deu metres ha girat aproximadament 150º per tocar pista en pocs instants!
Un cop a terra i amb la impressió de que una nova companya s’ha afegit al nostre viatge, la pluja, hem arribat al nostre hotel.
Després d’escoltar les diferents possibilitats que teníem per fer en els dos dies següents ens hem dedicat a gaudir de l’acollidor hotel i reposar-nos dels tres dies de fred passats.

Diumenge, 28 d’octubre de 2007. Com no, ens hem llevat amb pluja, però ja no és cap impediment. Ens ha passat a buscar el guia que hem contractat perquè ens porti pel Parc Pumalín.
Aquest parc és propietat privada, el més gran de Xile i un dels més grans del Món. A la dècada dels 90, el Sr. Douglas TOMPKINS, fundador de l’empresa The North Face, va comprar-lo per tal de protegir i conservar tota la rica biodiversitat que existeix en aquesta zona, amb arbres de més de 3.000 anys, glaciars, volcans, rius, salts d’aigua, llacs, etc, en total més de 320.000 Ha. Per part dels partits de dreta va haver-hi una forta campanya en contra de l’empresari nord americà ja que veien castrades totes les seves empreses i “bones intencions” que havien pensat per la zona; mineria, tala d’arbres, hidroelèctriques i altres tipus d’explotació “totalment sostenibles”! Per nosaltres un heroi que està fent un gran favor al país, tot i que molta gent no ho vulgui veure.
Ja endinsats en el parc hem iniciat la nostra primera caminada per una senda que mostra “Alerces” (arbres mil·lenaris).
Després hem anat a veure una cascada, que estava molt propera del camí principal, coneguda amb el nom de la Cascada Tronadora.
Per rematar hem fet el recorregut de Las Cascadas Escondidas, recorregut ple de desnivells, on pots gaudir de la frondosa vegetació i diferents salts d’aigua. La barreja d’aquests elements amb la pluja fa únic el lloc. Com més pujàvem més plovia i el que en principi era un recorregut sense molta dificultat ha acabat sent un petit rierol d’aigua amb arrels que relliscaven moltíssim i força complicat pel perill a les caigudes.
Hem arribat a baix xops! Sort que portàvem bon material...
Un cop a la furgoneta ha parat de ploure, aquest podria ser el resum dels últims dies, sempre que estem a aixopluc para la pluja, en el moment de sortir comença de nou!
Retornant a Chaitén hem parat a una platja molt pintoresca, Santa Barbara. Molt dolça, i encara més amb les ovelles i les gallines pastant l’herba al costat de l’oceà!
El guia és un mix nord americà canadenc, és molt curiós i té molta vida, coneix moltíssim la terra i també és músic. Ens ha captivat amb un instrument transandí, com una guitarra encongida i amb el doble de cordes...

CHILOÉ III

Dijous, 25 d’octubre de 2007. Ens hem despertat cap a les 9 a.m. per la llum que entrava a la cabanya i hem vist el Sol. L’alegria ha durat poc perquè ràpidament s’ha encapotat tot i ha tornat la pluja i el vent. Però no ha estat cap impediment perquè visitéssim el parc, ben abrigats i amb impermeables. Tranquil·litza veure que hi ha més gent “tronada” i no som els únics que estem al parc amb aquest mal temps.
Hem començat amb una ruta que porta a les dunes de Cucao. És preciós! Quins arbres, quines plantes, quines flors, quins ocells, en resum quin paisatge!
Des del mirador ens preguntàvem perquè s’anomena oceà Pacífic? A centenars de metres de distància pots escoltar les ones com colpegen la platja, i tan pacífic!
Després hem continuat per la ruta del Tepual, que s’anomena així perquè l’arbre predominant és el Tepu, és al·lucinant, tens la sensació d’estar enmig d’un bosc encantat; els arbres recargolats, la vegetació és molt frondosa, hi ha molta molsa i molta humitat i els arbres són molt alts, creant bòvedes entre els passadissos.
I finalment hem anat a veure el llac Huelde, trobant paratges molt romàntics i bucòlics on ens quedàvem durant uns minuts observant sense dir paraula, gaudint de la màgia que el lloc desprenia.
Arribant al llac, hem passat entremig de cavalls pastant lliurement, quina grata sensació! La veritat és que les ovelles, les vaques, les gallines, els gossos... tos pasten per arreu i omplen els meravellosos paisatges.
El llac tenia molt d’onatge perquè aquí el vent bufa molt fort. Hem gaudit una estona de la zona i hem tornat a l’inici del parc.
A l’entrada del parc hi ha un museu amb algunes dades dels habitants i de l’ecosistema de la zona i hem trobat el relat d’un personatge mundialment conegut que va passar per aquí, concretament de Charles DARWIN: “...A cierta distancia se creeria ver de nuevo la Tierra de Fuego; pero vistos de más cerca, los bosques son incomparablemente más bellos. Un gran número de árboles, siempre verde y de plantas de carácter tropical... Las selvas son tan impenetrables, que la tierra no se cultiva en parte alguna, salvo junto a la costa y en los islotes vecinos. Creo que hay pocos lugares en el mundo donde llueva más”. Nosaltres de moment no podem comparar-ho amb la Tierra del Fuego, però en quant a l’illa compartim totes les seves descripcions.
Tot i el mal temps hem estat caminant unes cinc hores, gaudint del parc i de la calma que aquí es respira.

Divendres, 26 d’octubre de 2007. El mal temps ens ha “fet fora” del parc. Finalment hem canviat de plans i hem decidit escurçar l’estada a l’illa.
Hem anat a retornar les claus de la cabanya i mentre esperàvem el bus per retornar a Castro hem estat parlant amb la gent de la casa. Aquí, la nostra experiència, és què la gent és més reservada, però molt amable a la vegada.
Hem arribat a Castro al migdia just a temps per poder dinar i agafar un altre bus que ens portés fins a Puerto Montt.
A les 19.30 hores hem arribat a Puerto Montt. Durant el camí hem estat estudiant la possibilitat de baixar fins Chaitén amb aerotaxi ja que amb vaixell es demora 10-12 hores segons l’estat de l’oceà.
Passarem la nit en la casa d’una senyora que ens ha ofert una habitació quan hem arribat a l’estació de bus.

CHILOÉ II

Dimecres, 24 d’octubre de 2007. Avui hem entès perquè diuen que aquí el temps és tan canviant. Ens ha aixecat del llit un Sol brutal, però mentre estàvem esmorzant els núvols foscos s’apropaven. Quan finalment ens hem decidit a sortir ha començat a ploure...
Però ni la pluja espatlla aquests paisatges de postal. Llàstima que ni les fotografies pugin transmetre tot allò que els nostres ulls veuen.
Aquí les hores es viuen d’una altra manera, no hi ha tan d’estrès! Solament portem un dia i escaig i sembla que fa moltíssim que vam agafar el ferri.
Hem agafat un bus per anar fins a Achao que es troba en una illa més petita, i s’ha d’agafar un ferri. Un cop al lloc ens hem “refugiat” en un bar esperant a que la pluja ens donés un descans. Aquí com en la resta de poblacions de l’illa la gent és molt simpàtica. Quan el temps ens ho ha permès hem sortit a recórrer els carrers. Des del mar, amb un dia molt destapat, es pot veure diferents illetes que estan al davant d’aquesta localitat. Avui solament veiem les més properes.
Caminant caminant hem arribat fins a l’església, la més antiga construïda en fusta (des de la porta fins a les figures religioses) de tot Chiloé. Quin treball! Les fustes no estan clavades amb claus de ferro sinó amb tarugos de fusta, increïble!
La senyora que ens ha atès a l’església ens ha explicat tradicions ja perdudes en l’illa com la minga, que era un intercanvi d’ajudes entre la gent del poble, per segar, per fer confitures, per tot, canviaven animals per hortalisses... També hi havia tradicions molt peculiars com canviar la casa de lloc! Agafaven una casa sobre d’uns troncs, arrossegada per bous i la traslladaven d’un lloc a un altre! Després sembla ser que es feia una festa amb carn beguda... Però tot s’ha perdut!

Desprès de la visita hem tornat a Castro per fer les maletes i marxar a Cucao. Allí visitarem el parc Nacional de Chiloé.
Dues hores de camí per recórrer 52 quilòmetres, aquí el bus pot parar on tu li demanis per! Ara si que tenim la sensació d’estar perduts al cul del Món! Ens hem allotjat en una caseta molt petita on serà la base per als propers dies.

CHILOÉ I

Dimarts, 23 d’octubre de 2007. Quin matí més bo! Hem estat de relax i gaudint de la llar de foc de l’hostal. Ja teníem ganes d’estar tranquils i fer les coses a la nostra manera.
Com pot donar tan de si una illa tan petita!
Chiloé, terra coneguda per la seva mitologia per això també se l’anomena l’illa màgica de Xile. El propietari d’una llibreria ens ha explicat que per aquesta zona es van instal·lar molts gallecs, coneguts de sobra per la seva creença en “las meigas”. Aquestes històries barrejades amb el catolicisme, qui sempre intentava causar temor, adaptades a la zona i amb la necessitat de trobar explicació a alguns misteris i desgràcies van fer creure que per aquestes contrades tenien diferents personatges rondant pels boscos i mars. Des del Caleuche, un flamant vaixell pirata pilotat per bruixots que canten i ballen per atreure els vaixells comercials. Bruixes que amb l’alè et podien provocar ciàtica. El Trauco, un repugnant però poderós gnomo del bosc que pot matar amb una mirada i que resulta irresistible a les noies verges a qui provoca somnis impurs i que en algunes ocasions les pot deixar embarassades. Entre molts altres personatges. També ens han explicat que a dia d’avui la gent més rural encara assegura haver vist algun d’aquestes criatures!

Hem agafat un bus per arribar-nos fins Dalcahue una petita població pesquera i molt tranquil·la. Hem visitat l’església que és Patrimoni de la Humanitat, a Chiloé de les divuit esglésies més representatives, sis ho són. A més a més de ser “la casa del Senyor” aquests edificis servien com a referent pels vaixells.
Parlant amb un comerciant de la zona ens ha explicat una mica la problemàtica d’aquestes contrades.
A l’illa hi ha moltes piscifactories de salmó, principal font d’ingrés econòmic, aquests animals en grans quantitats sembla ser que “contaminen” el fons marí. Els pescadors que treballen guanyen 150.000 pesos (200€) i com sempre la butxaca grossa per tres o quatre...
També ens ha explicat que hi havia un projecte d’unir amb un pont Xile continent amb Chiloé, però per SORT es va desestimar. Sabent com són els humans i l’excel·lència de l’illa tot s’hauria convertit en luxosos hotels a primera línia de mar, grans superfícies comercials (LIDER, principal cadena de Xile estava preparant els terrenys a Castro per construir-ne una però la pressió de la gent ha paralitzat les obres) i múltiples urbanitzacions i la globalització continuaria guanyant més terreny i faria perdre la idiosincàcia d’aquestes terres.
Bé, tornant a Dalcahue població amb encant propi que ens ha captivat completament, tan acollidora amb els seus carrers nets, les cases de fusta amb les façanes pintades les barquetes amarrades al port...
Mentre el Sol ens impressionava amb uns tons rosats al cel i l’aigua hem tornat a Castro per finalitzar el nostre dia al costat de la llar de foc amb un bon sopar.

REGIÓN DE LOS LAGOS IV & CHILOÉ

Dilluns, 22 d’octubre de 2007. És el nostre últim dia de tour, per fi! Aquest cop no hem tingut tanta sort amb el guia i no ens ha fet sentir els problemes, les preocupacions i la cultura de la zona.
Hem arribat a Puerto Montt al mig dia. Ens han dit que per als xilens això és com el final de Xile ja que la resta és un seguit d’illetes i territori de més difícil accés.
És una ciutat força turística amb un port acollidor, unes muntanyes amb casetes i vegetació frondosa que l’envolten, a més de la presència d’un volcà nevat al fons.
Havent dinat i acomiadant-nos del grup hem agafat un bus per arribar a Chiloé, l’illa màgica de Xile.
Solament baixant del ferri ja hem respirat molta pau i tranquil·litat. Hem arribat a Castro on passarem la nit.

REGIÓN DE LOS LAGOS III

Diumenge, 21 d’octubre de 2007. Al matí hem marxat de la població de Pucón, que sembla més europea que xilena. Quina pena, no hem pogut veure el volcà (el més actiu de Xile) perquè ha estat molt tapat durant el dia i mig que hem passat aquí. Tampoc hem pogut practicar cap esport a la natura dintre de la gran varietat que s’ofereix, rafting, hidrospeed, hípica...
De camí a Valdivia enmig de la Décima Región de los Lagos, hem passat per carreteres i camins secundaris per poder gaudir de paisatges i vistes molt bucòliques. Cadascun dels llacs sembla un mar! També hem parat en un punt on es podia observar l’empremta que va deixar la lava del volcà l’any 1964 –penúltima gran erupció del volcà Villarica, última 1971-destrossant pobles sencers i vessant tota la seva lava en un dels llacs. Fins i tot, hem vist pedres que havien estat expulsades pel cràter. És impressionant si tenim en compte que el volcà està força “llunyà”!.
Després ens hem aturat a Panguipulli, que significa terra de pumes. Abans de l’arribada dels espanyols en aquestes terres hi havia molt d’aquests felins, però els colonitzadors els van exterminar. La població encara habitada per la comunitat Mapuche també està situada al costat d’un llac. La història explica que en aquestes terres va haver una batalla entre Mapuches i espanyols que va durar dues setmanes. Sembla molt de temps si tenim en compte els recursos de cadascun d’ells; els indígenes solament tenien pedres i fletxes, en canvi els colonitzadors anaven amb cavalls i duien armes de foc..
Hi ha una estàtua al costat del llac que representa quan els espanyols van guanyar aquesta batalla i van obligar als Indígenes a reconvertir-se al catolicisme. Es pot observar dos Mapuches amb les espatlles encongides (es qüestionen perquè han de creure), un capellà ensenyant la doctrina i un colonitzador revisant el procés.
Cap al migdia hem arribat a Valdivia. Ciutat que va ser molt important pel seu port fins l’obertura del canal de Panamà, a l’igual que les altres dues ciutats portuàries de Valparaíso i Antofagasta. La història diu que cada cop que el militar Pedro de Valdivia començava a construir la ciutat els Mapuches la cremaven. Després de destruir-la dotze vegades, el militar va decidir matar-los a tots.
Quan Xile es va proclamar independent, Espanya encara va conservar durant uns anys més la ciutat de Valdivia, on havia construït uns castells per poder controlar l’accés a la ciutat i el desembocament del riu i control de l’aigua dolça. Però donat que Xile volia controlar aquesta ciutat i així un dels principals ports la llegenda diu que el govern va pagar a un pirata anglès per lluitar contra els espanyols a canvi de una petita part de terra.
Hem passejat pel mercat de peix que està al costat del riu i hem vist uns "inquilins" molt graciosos al costat, lleons marins que s’alimenten de les sobres de peix que genera el mercat. Són una atracció del poble. És dels pocs llocs on pots veure cóm conviuen en armonia amb els homes.

REGIÓN DE LOS LAGOS II

Dissabte, 20 d’octubre 2007. La pluja ens ha acompanyat durant el matí. Quina llàstima, ens ha privat poder gaudir d’aquest impressionant paisatge.
Però ha servit per conèixer una mica més sobre els Mapuches en un museu del poble. Aquí a Xile són una mena d’herois ja que van ser els únics que van resistir als colonitzadors espanyols fins al s.XIX. La seva perdició va ser quan van provar l’alcohol que oferien els invasors, ja que van començar a canviar terres per la beguda.
Mapuche significa home de la terra. Aquests vivien en tribus aïllades les unes de les altres. Representats per un Toqui, líder, que era el qui negociava amb els altres líders de les tribus. Eren societats patriarcals i els homes podien tenir més d’una dona. Cada dona tenia al voltant de 15 fills vius!
Basaven la seva religió en la Mare Terra i els seus Elements. Segueixen el calendari Lunar i les tretze constel·lacions.
Actualment estan constantment en lluita contra el govern xilè reclamant les seves terres i els seus drets.
Després hem fet una passejada pel llac, més ben dit per una part d’aquest. És immens! Els estanys que nosaltres estem acostumats a veure són basses de pluja al costat d’aquest.
Al vespre hem anat a banyar-nos en unes termes naturals. Estem en terra volcànica. És molt agradable estar submergit en l’aigua calenta quan a fora fa un xic de fred i a estones està plovent! Al finalitzar la remullada hem quedat molt relaxats.

REGIÓN DE LOS LAGOS I

Dijous, 18 d’octubre de 2007. Aquest matí hem agafat un altre tour amb Pachamama by bus per iniciar l’exploració del sud xilè.
Sortint de la gran ciutat i a mesura que avançàvem cap al sud, el verd va dominant el paisatge. Quina alegria per als postres ulls! Després de tants de dies al desert arribes a trobar-lo a faltar.
Des de Santiago ens hem dirigit fins Pomaire, que amb llengua Quechua significa poble d’indians. Aquesta petita població manté i sustenta la seva economia amb la tradició artesana tant tèxtil com amb ceràmica.
Després d’una visita a la població hem sortit direcció Pichilemu. Vila costanera d’origen pesquer i actualment molt turística, seu de grans campionats de surf.
Un cop arribats ens hem allotjat a l’hostal La Bahia, situat molt a prop del mar. Es respira tranquil·litat en aquesta època de l’any.
Els núvols ens han privat de gaudir d’una posta de Sol a punta de Lobos. Es coneix amb aquest nom (per nosaltres lleons marins) ja que abans hi havia una gran quantitat d’aquesta espècie però l’arribada de l’home, com no, va fer fora aquests animals.

Divendres, 19 d’octubre de 2007. Ens ha tocat una dura jornada de bus.
Hem parat a Santa Cruz per visitar el museu de Colchagua. És el museu privat més gran del país. Propietat de Carlos Cardoen, qui va guanyar els seus diners “honradament” amb la venta d’armament. En l’última guerra d’Irak va vendre armament a tots dos costats cosa que va disgustar els americans.
El museu és una col·lecció impressionant de molts diferents objectes. Inicia l’exposició amb fòssils prehistòrics i la finalitza amb màquines de vapor i tractors diversos passant per utensilis i joies mapuches, objectes pertinents a l’església, armament militar dels colonitzadors, armament i vestimentes dels nazis i de les SS alemanyes, carruatges arrossegats per animals i una al·lucinant col·lecció de vehicles tan diferents com un dels primers Ford fins un F-1.
Després de la visita al museu hem continuat amb el camí per tal d’arribar a Pucón.
El paisatge cada cop és més similar al de la zona Pre Pirinenca.
Un cop arribats al lloc i amb la sensació d’estar al mig de Suïssa hem arribat al nostre hostel on passarem les properes dues nits.
La història i l’aspecte d’aquesta població ve marcat per l’arribada de vint famílies suïs alemanyes l’any 1850 que van fer pujar l’economia de la població. Actualment aquest poble ofereix una gran varietat d’activitats a la natura.

VALPARAÍSO

Dimarts 16 d'octubre de 2007, hem agafat un bus per anar a Valparaíso. Té fama de ser la ciutat més pintoresca de tot Sud Amèrica. Primer de tot, hem comprovat que el transport públic és molt diferent a l'europeu. Els busos són molt més confortables, el preu molt més baix i fins i tot incorporen un assistent de viatge! En un hora hem arribat a Valparaíso.
La primera impressió en baixar del bus ha estat d'una ciutat en decadència. Havia estat una població portuària molt important, fins que van obrir el canal de Panamà. S'observa molts edificis d'estil gregorià, ara tots descuidats i bruts.

S'estructura en una zona plana al nivell del mar i la zona dels "cerros" (muntanyes). La zona alta de la ciutat és molt més bonica. Ens allotjem a l'hostal Luna Sonrisa, al cerro Alegre, és una casa antiga restaurada amb bon gust i al segon pis hi ha una boardilla molt dolça, combinació de fusta, sostres alts i molt acollidora. En veure-la no ens hem pogut resistir!

El barri és molt bohemi, té màgia, cases de colors, carrers empinats i locals amb gust retro. Hem dinat al café Vinilo (bar+restaurant+taller tèxtil+botiga de roba), en entrar et transportes als 60, amb tot el que això comporta.

A la tarda hem anat a passejar pels cerros buscant la casa de Pablo Neruda, La Sebastiana. Després de caminar més de trenta minuts vam arribar, trobant-nos la porta tancada!
Aquesta ciutat és com San Francisco, o més. Els carrers són veritables rampes! Fins hi tot hi ha tres funiculars que t'estalvien la primera rampa dels cerros. També és molt curiós veure com el cablejat elèctric està molt baix d'alçada, que quasi o el pots tocar, i és normal que en un pal de llum n'hi hagi més de cinquanta plegats. Fins i tot, hi ha vegades que els fils penjen i els has d'esquivar! per si les mosques!

Dimecres 17 d'octubre de 2007, quin dia més tranquil! Amb la calma, gaudint del nostre apartamentet hem esmorzat amb unes boníssimes confitures casolanes i, un cop llestos, hem passejat pels cerros de Valparaíso, que tenen molt d'encant. Sempre amb un ull a la carretera ja que els conductors aquí són amants dels rallies!
Avui, mentre preníem un cafetó al Vinilo, hem conegut dues catalanes que estan recorrent el país! sempre és maco trobar a gent de casa.

A mitja tarda hem sortit cap a Santiago que demà comença la nova etapa pel sud!