De dimarts 25 de desembre de 2007 a diumenge 30 de desembre de 2007. Al migdia hem arribat a Rapa Nui, que significa en idioma pasqüense el melic del món. I raó en tenen! ja que l’illa es troba enmig de l’oceà Pacífic a 3.500km de terra ferma.
Estem allotjats en el càmping Mihinoa ben bé a davant del mar. Aquests dies hem aprofitat, a part de fer molt pànxing i platgeta, per conèixer tota la història i cultura que envolta l’illa. Aques
ta és famosa pels seus mo
nolits (moais) esculpits en pedra volcànica, els quals estan ubicats en plataformes cerimonials (ahu) davant del mar i quasi sempre d’esquenes a aquest, a excepció de l’Ahu Akivi. El significat que se li atorga a aquestes grans obres d’art és la veneració als seus ancestres.
L’illa és un museu a l’aire lliure, segurament el més gran del món. Hem visitat el volcà Rano Raraku, que era la cantera on
es feien tots els moais. En aqu
est 
emplaçament es troben moais en totes les fases de 
creació. És un bon lloc per entendre com es feien i amb quines tècniques es transportaven fins la seva ubicació final. Impressiona veure com amb els mitjans de l’època movien aquelles tones de pedra per la vessant de la muntanya.
La gent rapa nui comenta que els monolits caminaven, però tot té una explicació! Hi ha una teoria que diu que els transportaven en posició vertical, inclinant la gegantesca pedra sobre un lateral de la base i avançant la part enlairada i així successiva i lentament! Es calcula que per transportar-los empraven entre 1-2 mesos, segons la distància entre la cantera i el destí final.
Tots els ahu i moais tenen la seva importància, però els més rellevants per conèixer són:
Ahu Riata, monolit situat a la cala del port pesquer del poble d’Hanga Roa.
Ahu Te Pito Kura, és el moai més gran posat sobre un Ahu tot i que actualment està caigut.
Ahu Tahai, la bellesa d’aquests moais s’accentua en les postes de sol. Hi ha un Ahu amb cinc moais i els altres dos de manera individual.
Ahu Akivi, té importància astronòmica i en els equinoccis tots els 7 moais miren a la posta de sol.
Ahu Nau Nau i Ahu Ature Huki, tenen una panoràmica de bellesa inusual doncs es troben ubicats a la platja paradisíaca d’Anakena. El segon dels Ahus és d’una estètica diferent amb forma més arrodonida i aspecte més humà si els comparem amb la resta de monolits.
Ah
u Tongariki, quinze moais que custodien una bahia i la cant
era de Rano Raraku. (aquest ahu 
va ser 
destruït per un tsunami provocat per un terratrèmol amb epicentre a Xile a la dècada dels 60.)
Però sorprenentment no va ser el govern xilè qui va desembutxacar els milions necessaris per posar-les dempeus un altre cop sinó un mulitmilionari japonès amb una donació estratosfèrica de dòlars perquè les retornessin a la seva posició original. Però com és costum en aquests casos, més de la meitat dels diners es van perdre en els honoraris dels “estudiosos” i, perquè no dir-ho, en alguna butxaca particular. I tan sols van quedar suficients diners per plantar els quinze moais i posar un sol pukao (una mena de barret o recollit de cabell que porten a sobre el cap alguns moais, fets amb pedra volcànica vermella.) Ah! La grua per plantar els monolits també va ser una regal japonès.
Nosaltres ens vàrem preguntar el motiu pel qual els japonesos pagaven tants de milions a un país estranger. La resposta va ser que els japonesos creuen que les seves ànimes van cap al sol naixent i què millor que invertir en la direcció que viatgen desprès de la vida.
Hem
visitat el poble cerimonial de Orongo, situat al costat del cràter del volcà Rano Kau a la 
vessant que dóna al mar, d’importància rellevant en les celebracions de les tribus ancestrals.
Pel que fa a la gent de l’illa s’ha de dir que són un xic estranys i antipàtics. No soporten als xilens i encara menys se’n senten. Ara, fins fa poc hi havia moltíssims illencs que no parlaven ni el seu idioma propi i tot just ara comencen a introduir-lo a l’educació. També ens hem assabentat que estan a l’espera que s’aprovi un estatut d’autonomia que els permeti controlar i decidir les lleis i qüestions que afecta directament els seus interessos.
Ens ha sobtat la claredat del mar! Es deu a que l’aigua és pobra en plàncton i hi ha molt poques corrents marines... un oasi pels submarinistes. També ens ha sorprés la quantitat de bosc que hi ha l’illa, és cert que la gran majoria és replantat pels humans, però segons la publicitat que fa el govern xilè no esperàvem ni la meitat de la meitat de verd!
Els preus són desorbitants donat que el monopoli d’accés a l’illa el té la companyia LAN i això encareix els productes considerablement. Fins fa poc hi havia una companyia de Nova Zelanda que feia el trajecte fins l’illa, però va veure’s obligada a abandonar-lo per les traves que rebia per part de l’aeroport de Xile i, per tant, també del govern xilè.
Diumenge 30 de desembre de 2007 a dimecres 02 de gener de 2008. El diumenge havia de ser el nostre últim dia a l’illa, però la companyia aèria no ho va permetre. Dues hores abans del nostre vol ens van informar que no era possible anar cap a Tahití perquè des de Santiago de Xile havien venut més bitllets que seients, per tant els passatgers de l’illa restàvem a terra. Tot i la mala llet que ens va entrar i les ganes d’escanyar algú, no hi va haver cap més remei que quedar-nos tres dies més. La companyia va preferir vendre bitllets d’última hora a preus exagerats i pagar les indemnitzacions corresponents als passatgers perjudicats. Bé, de LAN podem dir que és una companyia que ofereix qualitat en els vols però incompetència en la gestió i venta dels tiquets. En dues setmanes hem sentit més queixes de LAN que en un any d’Iberia, que ja és dir! Nosaltres personalment hem patit força problemes amb la companyia xilena.
Per compensar-nos, ens posen en un hotel “fantasma”, on no hi ha ningú (i en l’illa hi ha overbooking!), el personal és desagradable i la higiene és pèssima. Menys mal que després de reclamar insistentment ens van canviar d’hotel el dia 31!
Finalment el cap d’any va ser agradable, amb un menjar digne i una vetllada sota les estrelles!
Hem aprofitat els dies que LAN ens ha “regalat” a l’illa, per veure una magnifica posta de sol a l’Ahu
Akivi; la sortida de sol a 
Ahu Tongariki amb els 15 moai
s!; pujar al volcà Terevaka, que és el cim més alt de l’illa, poc més de 500 metres, per veure la totalitat de Rapa Nui, 360º d’oceà i la perfecta circumferència que dibuixa, a més de gaudir del sol i la platja.
El dimecres 02 de gener hem tornat a l’aeroport per sortir, aquest cop sí, cap a Tahiti. Hem arribat a les 23.15 hora local. Només sortir de l’avió el cop de calor és tant fort que al principi costa respirar, després quan veus una hostessa regalant flors de benvinguda i sents un grup tocant música tradicional te n’oblides una mica. Hem anat a l’hotel on passarem la nit abans de
Estem allotjats en el càmping Mihinoa ben bé a davant del mar. Aquests dies hem aprofitat, a part de fer molt pànxing i platgeta, per conèixer tota la història i cultura que envolta l’illa. Aques
ta és famosa pels seus mo
nolits (moais) esculpits en pedra volcànica, els quals estan ubicats en plataformes cerimonials (ahu) davant del mar i quasi sempre d’esquenes a aquest, a excepció de l’Ahu Akivi. El significat que se li atorga a aquestes grans obres d’art és la veneració als seus ancestres.L’illa és un museu a l’aire lliure, segurament el més gran del món. Hem visitat el volcà Rano Raraku, que era la cantera on
es feien tots els moais. En aqu
est 
emplaçament es troben moais en totes les fases de 
creació. És un bon lloc per entendre com es feien i amb quines tècniques es transportaven fins la seva ubicació final. Impressiona veure com amb els mitjans de l’època movien aquelles tones de pedra per la vessant de la muntanya.La gent rapa nui comenta que els monolits caminaven, però tot té una explicació! Hi ha una teoria que diu que els transportaven en posició vertical, inclinant la gegantesca pedra sobre un lateral de la base i avançant la part enlairada i així successiva i lentament! Es calcula que per transportar-los empraven entre 1-2 mesos, segons la distància entre la cantera i el destí final.
Tots els ahu i moais tenen la seva importància, però els més rellevants per conèixer són:
Ahu Riata, monolit situat a la cala del port pesquer del poble d’Hanga Roa.
Ahu Te Pito Kura, és el moai més gran posat sobre un Ahu tot i que actualment està caigut.
Ahu Tahai, la bellesa d’aquests moais s’accentua en les postes de sol. Hi ha un Ahu amb cinc moais i els altres dos de manera individual.
Ahu Akivi, té importància astronòmica i en els equinoccis tots els 7 moais miren a la posta de sol.
Ahu Nau Nau i Ahu Ature Huki, tenen una panoràmica de bellesa inusual doncs es troben ubicats a la platja paradisíaca d’Anakena. El segon dels Ahus és d’una estètica diferent amb forma més arrodonida i aspecte més humà si els comparem amb la resta de monolits.
Ah
u Tongariki, quinze moais que custodien una bahia i la cant
era de Rano Raraku. (aquest ahu 
va ser 
destruït per un tsunami provocat per un terratrèmol amb epicentre a Xile a la dècada dels 60.)Però sorprenentment no va ser el govern xilè qui va desembutxacar els milions necessaris per posar-les dempeus un altre cop sinó un mulitmilionari japonès amb una donació estratosfèrica de dòlars perquè les retornessin a la seva posició original. Però com és costum en aquests casos, més de la meitat dels diners es van perdre en els honoraris dels “estudiosos” i, perquè no dir-ho, en alguna butxaca particular. I tan sols van quedar suficients diners per plantar els quinze moais i posar un sol pukao (una mena de barret o recollit de cabell que porten a sobre el cap alguns moais, fets amb pedra volcànica vermella.) Ah! La grua per plantar els monolits també va ser una regal japonès.
Nosaltres ens vàrem preguntar el motiu pel qual els japonesos pagaven tants de milions a un país estranger. La resposta va ser que els japonesos creuen que les seves ànimes van cap al sol naixent i què millor que invertir en la direcció que viatgen desprès de la vida.
Hem
visitat el poble cerimonial de Orongo, situat al costat del cràter del volcà Rano Kau a la 
vessant que dóna al mar, d’importància rellevant en les celebracions de les tribus ancestrals.Pel que fa a la gent de l’illa s’ha de dir que són un xic estranys i antipàtics. No soporten als xilens i encara menys se’n senten. Ara, fins fa poc hi havia moltíssims illencs que no parlaven ni el seu idioma propi i tot just ara comencen a introduir-lo a l’educació. També ens hem assabentat que estan a l’espera que s’aprovi un estatut d’autonomia que els permeti controlar i decidir les lleis i qüestions que afecta directament els seus interessos.
Ens ha sobtat la claredat del mar! Es deu a que l’aigua és pobra en plàncton i hi ha molt poques corrents marines... un oasi pels submarinistes. També ens ha sorprés la quantitat de bosc que hi ha l’illa, és cert que la gran majoria és replantat pels humans, però segons la publicitat que fa el govern xilè no esperàvem ni la meitat de la meitat de verd!
Els preus són desorbitants donat que el monopoli d’accés a l’illa el té la companyia LAN i això encareix els productes considerablement. Fins fa poc hi havia una companyia de Nova Zelanda que feia el trajecte fins l’illa, però va veure’s obligada a abandonar-lo per les traves que rebia per part de l’aeroport de Xile i, per tant, també del govern xilè.
Diumenge 30 de desembre de 2007 a dimecres 02 de gener de 2008. El diumenge havia de ser el nostre últim dia a l’illa, però la companyia aèria no ho va permetre. Dues hores abans del nostre vol ens van informar que no era possible anar cap a Tahití perquè des de Santiago de Xile havien venut més bitllets que seients, per tant els passatgers de l’illa restàvem a terra. Tot i la mala llet que ens va entrar i les ganes d’escanyar algú, no hi va haver cap més remei que quedar-nos tres dies més. La companyia va preferir vendre bitllets d’última hora a preus exagerats i pagar les indemnitzacions corresponents als passatgers perjudicats. Bé, de LAN podem dir que és una companyia que ofereix qualitat en els vols però incompetència en la gestió i venta dels tiquets. En dues setmanes hem sentit més queixes de LAN que en un any d’Iberia, que ja és dir! Nosaltres personalment hem patit força problemes amb la companyia xilena.
Per compensar-nos, ens posen en un hotel “fantasma”, on no hi ha ningú (i en l’illa hi ha overbooking!), el personal és desagradable i la higiene és pèssima. Menys mal que després de reclamar insistentment ens van canviar d’hotel el dia 31!
Finalment el cap d’any va ser agradable, amb un menjar digne i una vetllada sota les estrelles!
Hem aprofitat els dies que LAN ens ha “regalat” a l’illa, per veure una magnifica posta de sol a l’Ahu
Akivi; la sortida de sol a 
Ahu Tongariki amb els 15 moai
s!; pujar al volcà Terevaka, que és el cim més alt de l’illa, poc més de 500 metres, per veure la totalitat de Rapa Nui, 360º d’oceà i la perfecta circumferència que dibuixa, a més de gaudir del sol i la platja.El dimecres 02 de gener hem tornat a l’aeroport per sortir, aquest cop sí, cap a Tahiti. Hem arribat a les 23.15 hora local. Només sortir de l’avió el cop de calor és tant fort que al principi costa respirar, després quan veus una hostessa regalant flors de benvinguda i sents un grup tocant música tradicional te n’oblides una mica. Hem anat a l’hotel on passarem la nit abans de
m
arxar al nostre lloc de relax p
els propers dos dies.
arxar al nostre lloc de relax p
els propers dos dies. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada