BARREAL -PROVINCIA DE SAN JUAN-

Dilluns, 17 de desembre de 2007. Hem canviat de “casa”, perquè l’elecció d’ahir no era la més satisfactòria, però no era qüestió de exigències, arribant a mitjanit! Barreal és un oasi que es troba en una vall envoltada d’importants muntanyes, les vistes d’aquest poble són esplèndides i privilegiades! Per un costat hi ha una carena de muntanyes de colors i a l’altre la imponent “cordillera Ansilta” que forma part dels Andes. Hem passat una tarda de relax, necessària després dels dies que portem.

Dimarts, 18 de desembre de 2007. El dia comença d’hora amb una passejada a cavall de dues hores i mitja per la quebrada . Les vistes han estat magnífiques! Hem pogut admirar els imponents Andes com grans centinel·les que protegeixen la vall on dorm el poble de Barreal.
L’excursió a cavall, més enllà d’estar amb la natura i gaudir de la força d’aquests animals, no ha estat molt fructífera, el guia no sabia/volia explicar res, més enllà de tres paraules que ha deixat anar amb comptagotes...
Després, hem sortit a buscar una empresa que ens portés d’excursió per veure i sentir els Andes. Hem estat parlant amb el propietari de l’hostel/agència Don Lisandro i amb una noia italiana que hi ha. La conversa ha estat molt entretinguda i agradable. També hem quedat per l’endemà per sortir al matí i passar el dia. Ens han explicat que el país viu en gran part de la mineria i el president Kischner ha tingut la “bona” idea de vendre les muntanyes (Andes) a les companyies mineres estrangeres. Com aquí la gent diu: primer els polítics els van robar les empreses, després els diners i ara els roben les muntanyes... els estan deixant sense res. La majoria del país està en mans de foranis. També ens han comentat que la sanitat, a part de les grans ciutats, no és gaire bona i millor no fiar-se.
El poble és dolç perquè encara els carrers no estan asfaltats i aquests estan plens d’eucaliptus, sauces “llorones” i altres tipus d’arbres que fan d’aquest lloc un bon indret per refrescar-se del sol.

Dimecres, 19 de desembre de 2007. Hem iniciat la nostra excursió als Andes, concretament

cap el Mercedario. Sis persones, el guia Mauro, la noia italiana Alesandra, una parella holandesa Roel i Minika i nosaltres dos. Unes quatre hores amb cotxe, amb parades incloses, ens ha costat arribar fins un punt elevat on hi ha vistes excepcionals de la carena. Un cop allà ens hem enfilat

fins un cim que està entre 4600m i 4800m d’alçada! La falta d’oxigen es fa palesa, cada pocs metres es convenient aturar-se per adaptar-se poc a poc a l’alçada.
La sensació un cop al cim és inexplicable! Un regal pels nostres ulls tenir tota aquella manta de pics al teu voltant, amb la combinació de tots aquells colors que creiem inexistents, la proximitat del cel...i l’imponent Mercedario, un pic de 6.700-6.800 metres, que te més dificultat tècnica que la coneguda Aconcagua. Ha estat una poesia per nosaltres! Llàstima que quan hi havia tots els elements per gaudir d’una espectacular posta de sol, el company holandès s’ha emprenyat perquè arribaríem tard a la posada per poder descansar! ens ha truncat l’espectacle de la natura.
Finalment un cop l’hem deixat al llitet dormint hem anat al riu per contemplar l’espectacle. Quina llàstima tenint seients a primera fila i haver-te de conformar amb veureu des de la llunyania.