NORDOEST ARGENTÍ - PROVÍNCIA DE JUJUY II i SALTA III

Dimecres, 12 de desembre de 2007. Avui hem anat fins un poble que tothom ens ha recomanat, a pocs quilòmetres de Bolívia, Iruya. Hem fet 2 hores de camí de carro fins arribar-hi passant per un cim de més de 4.000 metres! Ens ha acompanyat una noia alemanya molt simpàtica que estava viatjant sola, vivia a Buenos Aires fent un Erasmus. El poble és petit, amb els carrer tots empedrats i amb les cases d’argila, situat al vell mig d’una vall molt àrida. L’encant que té és que es respira atemporalitat. L’alçada l’hem notat quan hem volgut moure’ns amb agilitat pel poble, ens faltava la respiració i la sensació de cansament ha estat molt palesa. Per aquestes contrades la gent té el costum de prendre fulles de coca bé mantenint-les en la boca, com els americans feien amb el tabac, o en forma d’infusió. Té propietats de pujar la pressió i digestives, per això l’aconsellen pel “mal de les altures”.
A la tarda hem anat a admirar les artesanies de la zona. Aquí treballen molt el tèxtil (llana) i la ceràmica.
La nit l’hem passat a Tilcara, un poble situat a 30 km de Humauhaca. Altre cop hem anat a sopar a un restaurant on ens han amenitzat i ambientat amb música andina. Una altra gran vetllada.

Dijous, 13 de desembre de 2007. Avui ens hem aixecat a les 6 del matí per poder fer la ruta que porta fins San Antonio de los Cobres (poble miner) per poder tornar cap a Salta pel famós Tren de las Nubes.
Tilcara és anomenada per la seva fortificació pre-colombina, El Pukará (es va establir cap a l’any 1.000 d.C.). L’hem anat a visitar ben de matinada. Està mig reconstruïda per poder fer-te a l’idea de com vivien i com era la ciutat defensiva.
Seguidament, hem continuat baixant per Purmamarca coneguda pel “cerro de los siete colores”. Només arribar a l’entrada del poble ja es pot entendre el perquè de la seva importància. És fascinant poder veure el que la natura és capaç de fer! Aquesta impressionant quebrada envolta tota la població creant la muralla natural més colorida que hem vist. Continuant el camí hem arribat fins una extensió enorme de salines. La imatge és del terra tot blanc que fa efecte mirall quan hi ha un xic d’aigua. Ens han agradat més que El Salar de Atacama, ja que el terreny és més blanc.
San Antonio de los Cobres és un poble miner que no té res de res, només s’ha fet famós perquè aquesta és la última població del Tren de las Nubes. Aquest tren té molta publicitat perquè passa per tres paisatges diferents del nord andi argentí; la puna, la pre puna i la yunga (de més desèrtic a més selvàtic) i per ser el quart tren més elevat del món. Però nosaltres no hem pogut veure’l perquè actualment l’estan arreglant ja que feia un temps que portava problemes, està funcionant des de 1930. Com ja hem comentat algun cop saben fer-se molt bona publicitat, perquè aquesta ruta no és tan maca com altres paratges per on hem passat. El seu encant apareix a mig camí en un ampli assortit de muntanyes policromàtiques.
A mitja tarda hem arribat a Salta abans del que ens pensàvem (la gent parla per desconeixement i ens havien pronosticat una dura jornada, antigament era un camí de carro i poc a poc van asfaltant alguns trams).