VOLTA AL MÓN EN 180 DIES

KALIMANTAN -TANJUNG PUTING NP -

2008-04-18T09:46:00.000-07:00

Dimarts 11 al dijous 13 de març de 2008. Després d’aquests dies a l’illa de Sulawesi hem volgut conèixer una altra ínsula important per la seva fauna i en concret pels orangutans. L’únic lloc en el món on es poden trobar aquests animals és en el país d’Indonèsia i filant prim tan sols a les illes de Sumatra i Borneo.
Per proximitat hem triat anar a Borneo, on a la zona sud hi ha el parc natural de rehabilitació i reserva del orangutans, el Tanjung Puting National Park. Hi hem estat dos dies, vivint en una barca, on hem aprofitat per observar a més d’aquests primats excepcionals altra tipus de fauna característica del lloc.
Borneo té un paisatge exhuberant, molt selvàtic. Aquí s’hi ha d’anar amb compte perquè la malària està molt present i tota precaució és poca, sobretot a la nit.
Ens hem sorprès de tenir l’oportunitat de veure micos “nassuts”, que aquí els diuen holandesos perquè ens han comentat els indonesis que s’hi assemblen molt, per lletjos! Comentar que els holandesos varen colonitzar el país durant uns dos segles i els autòctons no han estat gaire contents amb ells, amb aquest comentari mostren l’estima que hi senten.
La pena és que al final només hem vist una cria de cocodril, tot i que en aquest riu n’hi ha molts, no s’han deixat veure a causa de la manca de sol i aquests rèptils només surten a fora per escalfar-se. Així que, tot i que faci una xafogor horrorosa no és aconsellable banyar-se en el riu, l’últim estranger que ho va fer fa 3 anys va rebre una forta mossegada a l’estómac que va acabar amb la seva vida.
Les dues nits que hem passat dormint a la barca ens han ofert l’oportunitat d’adonar-nos que la selva durant la nit té moltíssima activitat i quan pensàvem que esdevindria el silenci es torna un concert sense fi de mil i una veu d’animals diferents.
Al parc nacional hem pogut observar des d’aprop aquests fascinants animals, els orangutans. Aquests viuen 45 anys aproximadament. Les mames tenen unes 5 cries durant la seva vida. Si es femella la cria durant 6 anys, si és mascle durant uns 8 anys (aquest ha de marxar del grup) i la gestació dura 22 dies. Els grups es conforma de manera polígama, un mascle i moltes femelles. Els mascles als 16 anys els creix als costats de la cara un tipus de crestes que representen la seva adultesa. S’ha d’anar en compte amb aquests mamífers perquè són molt agressius i moltes vegades no saps com poden reaccionar. Sobretot, saber que mai podem estar enmig de dos mascles, ni dur cap tipus de bossa o penjolls i mentre estan menjant o copulant no se’ls pot molestar, a menys que vulguis tenir problemes amb ells.

SULAWESI -TANA TORAJA-

2008-03-30T11:38:00.000-07:00

Divendres, 07 a dilluns 10 de març de 2008. Hem iniciat el nostre tour per conèixer la zona i l’antiga cultura de Tana Toraja a l’illa de Sulawesi.
A Tana Toraja la gent antigament era animista, i creia que les seves ànimes es transportaven a l’altre món continuant la vida que deixaven, amb la mateixa gent i béns materials. Tot i que, ara la gran majoria són cristians, encara continuen amb la gran major part de les seves costums i tradicions.
Per ells tot té significat al voltant de la mort. Quan mor una persona de la família, estalvien diners fins que poden fer una gran festa en honor al difunt, fins i tot, han passat tants anys que aprofiten i en fan per més familiars que han anat morint.
El mort fins que fan la cerimònia en el seu honor el mantenen a la casa amb formol i dormen amb ell, li porten menjar, etc. Creuen que està malalt i fins que no facin aquesta celebració no estarà preparat per anar a l’altre món.
La festa consisteix en una gran reunió composada de familiars, amics i gent del poble que es reuneixen durant uns dies, quant més dies més poder adquisitiu, i es sacrifiquen una gran quantitat d’animals. Això sí, l’animal més important per ells és el búfal, així que quants més búfals matin més gran serà el festí. En un mateix dia es poden arribar a matar més de 100 búfals i centenars i centenars de porcs, vaques, gallines, entre d’altres. El motiu perquè hagin de matar els búfals és el sacrifici que han de fer perquè el mort pugui passar a millor vida. Abans els sacrificis es feien amb nens però quan els holandesos varen colonitzar Indonèsia per llei els varen prohibir, d’això fa uns 150 anys.
A les entrades de les cases col·loquen les banyes dels búfals, per demostrar el seu status social. Per tant, aquí també la gent s’hipoteca per sempre amb aquesta creença, s’obliguen a estalviar durant tota la vida per pagar allò que han d’oferir a la festa dels seus familiars i així faran els altres quan mori ell.
Moltes de les cases dels pobles continuen tenint la seva forma originària, de vaixell. Són fetes de fusta, pintades dels 4 colors bàsics per ells (negre, vermell, blanc i groc), els sostres tenen forma de vaixell ja que antigament quan varen arribar a Sulawesi ho van fer navegant, pujant pel curs del riu i sembla a ser que es van emportar els vaixells terra endins aprofitant-los per fer les cases.
Ens ha sobtat molt veure “l’arbre dels nens”. És un arbre, que ells consideraven sagrat, on enterraven fent un forat a l’escorça els nens de menys de 2 mesos. Havia de ser el tercer fill mort de la mateixa mare, amb la creient que el següent sortiria fort com un roure. D’aquesta manera, també pensaven que quan es desintegrés es convertiria en sabia i perduraria sempre viu.
Els adults eren enterrats a la roca i davant del nínxol se’ls representava en fusta en tamany petit, els anomenen tau taus. Periòdicament canviaven el mort de posició i li feien ofrenes, finalment trituraven els óssos quan ja no quedava res més d’ell.
La seva font d’economia és l’agricultura, sobretot el cultiu d’arròs i allò que recol·lecten dels arbres (papaia, plàtan, coco, etc.).
Una de les coses que ens han sobtat també és que ens han comentat que al nord de l’illa mengen gos, no se’n veuen quasi!

BALÍ - UBUD -

2008-03-21T05:07:00.000-07:00

Dijous, 06 de març de 2008. Ha estat un dia de bojos! Teníem molta presa per marxar de Bali avui mateix, ja que demà és el dia del silenci dels hindus. Això significa que en tota l’illa no es pot sortir de casa i tots els establiments, vehicles públics i demés està fora de servei. Per ells és un dia de meditació i purificació, així que nosaltres hem decidit no perdre aquest dia i al vespre hem agafat un avió cap a l’illa de Sulawesi.
A les 22.00 hores hem arribat a la ciutat de Makasar.

MOLTES FELICITATS!

2008-03-17T06:20:00.000-07:00

Dimecres, 19 de març de 2008. Pels pares i en Tote, felicitats per tots plegats! espereu-nos amb una copeta de cava que en res estem tots junts celebrant-ho.

JAVA VI - IJEN PLATEAU -

2008-03-15T06:10:00.000-07:00

Dimecres, 05 de març de 2008. Un altre cop hem iniciat el dia molt d’hora. Aquest cop a les 4.00 hores del matí estàvem esmorzant. Després hem marxat cap a l’Ijen Plateau, que és un volcà d’on s’extreu sofre i on hi ha una llacuna de color blau turquesa en l’immens cràter.
Ha esta una dura experiència. Hem comprovat amb els nostres propis ulls el que és l’explotació. En aquest volcà treballen 250 homes, que després de veure l’esforç que realitzen per poder guanyar diners per menjar els descriuríem com superhomes! L’extracció del mineral, majoritàriament, és per les multinacionals farmacèutiques.
Aquesta gent ha de fer tres quilòmetres, en pujada la gran majoria, fins arribar al cràter del volcà, carregar el mineral en dues cistelles subjectes als extrems d’una barra de fusta i tornar a baixar, perquè els hi paguin un miserable tant per quilo baixat. Ens hem assabentat que s’inicien amb 50 quilos i a mesura que van agafant experiència i s’adapten a la feina van pujant el pes fins arribar a uns 85 quilos!
En resum, ha estat més impactant veure com aquella gent treballa que el llac de color blau turquesa!
Mentre baixàvem cap al bus hem tingut la sort de veure micos saltant pels arbres.
Hem conduït durant dues hores més fins arribar a Ketapang per agafar el ferri que ens ha portat fins Bali.
Hem canviat d’illa i també de religió, a Bali predomina l’hinduisme. Mentre hem viatjat amb bus fins Denpasar, unes tres hores hem pogut veure una gran quantitat de temples i alguna celebració. S’ha de dir que són més coloristes i alegres que les musulmanes.
De Denpasar hem agafat un bemo, que és una mena de taxi que pots compartir amb més gent, i hem arribat a Ubud. Ràpidament hem pogut comprovar que es tracta d’una de les ciutats o la més cultural de l’illa. Es respira encant per qualsevol carrer, amb botigues d’artesania, roba, etc, per qualsevol racó!

JAVA V - BROMO -

2008-03-14T04:44:00.000-07:00

Dilluns, 03 de març de 2008. Aquest matí hem agafat un mini bus que ens ha portat fins Bromo. Ha estat un dia de bus, llarg i cansat. Hem passat per moltíssimes poblacions, tot i que, semblava que sempre estàvem al mateix lloc! Totes tenen una estètica molt similar i estan molt poblades! Hem passat per incomptables camps d’arròs i també hem tingut la sort de veure el volcà Merapi sense molts núvols.
Al migdia hem parat a dinar a un lloc típic d’aquí. No ens agrada el menjar indonesi, o si més no el que hem provat fins ara!
A mitja tarda hem arribat a Probolinggo, que és l’última ciutat important abans de Bromo on pujarem el volcà. Encara hem viatjat una hora més per arribar fins al nostre destí.
En arribar ens hem donat compte de l’alçada a la que estem, la temperatura és força baixa.

Dimarts, 04 de març de 2008. El dia ha començat molt d’hora, per ser exactes a les 3.40 hores estàvem de peu! A les quatre ens havien de passar a buscar amb Jeep per portar-nos fins el View Point, per veure la sortida del sol amb el volcà Bromo. El Jeep ha arribat 30 minuts tard, i a més a més, ens han fet caminar per una forta pendent sense haver menjat res, aquí no avisen! Després de veure la bonica sortida amb el dos volcans, el Bromo i el Pananjakan, que emet gasos cada 15-20 minuts i és el punt més alt de l’illa de Java, hem baixat fins als peus del Bromo per pujar-lo. Ben bé que és molt turística la visita a aquest volcà, fins i tot té escales per arribar al cim i poder contemplar el cràter, que és una gran experiència fer-ho de tan a prop. Després de tot això hem tornat a l’hotel per poder esmorzar i recollir-ho tot per marxar fins a l’Ijen Plateau.
La resta del dia ha estat de viatge. Travessant més extensions d’arròs i poblacions, cada cop més rurals. Hem conegut i viatjat amb un noi i una noia catalans, com no, i dos nois alemanys que portaven sis setmanes a Indonèsia, que per cert es defenien molt bé amb el difícil idioma d’aquí.

JAVA IV - YOGYAKARTA -

2008-03-14T02:27:00.000-07:00

Dissabte, 01 de març de 2008. Hem dedicat el matí a recuperar-nos del cansament del dia anterior i quan ens hem decidit a sortir, per conèixer una mica més la ciutat i veure les danses i titelles que es fan al Kratón, ja tancaven. Hem oblidat per complert que aquí adapten els horaris a les pregaries dels musulmans!
Mentre anàvem a l’estació de trens, ens hem trobat amb un senyor que ens ha donat conversa tot el camí, a més a més, de donar-nos alguns consells per moure’ns pel país. Aquí per educació, cultura i/o tafaneria pregunten gairebé sempre; d’on ets?, quan temps portes al país?, si és el primer cop que el visites?, de què treballes?, etc., després hi ha gent que et dóna informació, gent que et “convida” a la seva galeria, gent que et demana diners per tot el que t’han explicat, els conductors de becaks et porten a diferents galeries de titelles, fàbriques de plata, tallers de batiks perquè compris alguna cosa i així ells reben 1 quilo d’arròs!... Aquest cop ens ha tocat un senyor que ens ha ensenyat el taller artesà de batiks, que són teles pintades a mà. Poden ser sobre teixit de seda o cotó. És un procés lent i que requereix molta paciència. El primer pas és fer el dibuix sobre de la tela. Segon pas, cobrir totes les parts del dibuix amb cera, menys la del color que vols tintar, així tants cops com colors vulguis donar-li al dibuix. Per treure la cera és fa bullir la tela amb aigua calenta. Aquestes teles pintades són la seva roba habitual i tradicional (tot i que, com sempre, també hi ha roba occidental). Avui en dia la tècnica també l’utilitzen els/les artistes per fer quadres. Les teles més treballades les fan les dones, que tenen més paciència i són més precises en els detalls. La veritat, veient el procés, això és una “currada!”

Diumenge, 02 de març de 2008. Avui sí! Ens hem llevat d’hora per anar a veure les danses, el palau i el water castle. Hem arribat ben aviat per visitar el palau del sultà sense molta gent. Ens hem assabentat que a l’illa de Java, actualment hi ha tres sultans que menys el de Yogyakarta (que està actiu al govern), tenen una funció merament representativa. El Kratón és un conjunt d’edificis amb els respectius patis on es realitzaven diferents actes i celebracions. L’estil del palau és completament eclèctic, s’hi barregen motius hinduïstes, budistes, islàmics i, fins i tot, xinesos. El sultà que el va fer construir no era fanàtic i va decidir plasmar els diferents pensaments del seu poble. Es veu molt representat en els colors: l’hinduïsme és el color vermell, budisme daurat i musulmà negre. El xinès sobretot es veu pels dracs que hi ha dibuixats i esculpits per tot arreu.
Després hem tingut l’oportunitat de veure com assajaven les danses tradicionals. Que s’ha de dir que les dones ho fan amb una delicadesa i lentitud increïbles. Tot seguit hem anat a veure el ball “oficial” o la tortura oficial! Podem assegurar que aquesta gent no Tiene ritmo! Els valls són més o menys entretinguts, amb molta tècnica i gran elegància, tot i que, no transmeten cap emoció ni passió. La música és una tortura! amb aquella percussió arrítmica i els sons tan estridents..., hem durat 10-15 minuts!
Tot seguit hem anat a veure els water castle. Són uns banys que es va fer construir el sultà. La història diu que un cop finalitzats, el sultà va fer matar l’arquitecte que ho va fer, un portuguès, perquè ningú sabés de la seva existència. Actualment, és un dels emplaçaments favorits pels reportatges de casaments.
La pena del dia ha estat que no hem pogut veure titelles. Va ser ahir el dia, un altre cop serà!
De moment, a tot arreu on hem anat a visitar no donen ni un trist fulletó informatiu amb el tiquet. L’únic lloc que ens han ofert informació ha estat a canvi de diners. En aquest país intenten fer negoci amb tu sempre!
Una de les coses que més ens han sobtat és que no hem vist gossos pel carrer durant tots els dies que portem a Java. Hem preguntat la raó però ningú es posa d’acord amb l’argument a respondre. N’hi ha que diuen que el motiu és perquè als musulmans no els agraden els gossos, prefereixen els gats i d’altres comenten que la gent els tenen dintre les cases.

PER MOLTS ANYS PARE!

2008-03-02T10:39:00.000-08:00

Dilluns, 3 de març de 2008. Desitjem de tot cor que tinguis un molt bon dia d'aniversari. Encara que no hi siguem físicament sempre estàs amb nosaltres, en el nostre cor. PER MOLTS ANYS!

JAVA III - BOROBUDUR-

2008-03-02T04:24:00.000-08:00

Divendres, 29 de febrer de 2008. La jornada ha començat molt d’hora, a les 05.00 hores del matí hem agafat un bus per anar fins Borobodur, la icona budista del país indonesi. Es creu que va estar construït entre els s. VIII i IX. El seu nom s’interpreta que pot venir de “Vihara Buddha Uhr” que significa monestir budista sobre de la muntanya. El temple es va abandonar fins el seu oblit, amb la davallada del budisme i el canvi de poder cap a l’est de Java.
No va ser fins inicis del segle vint que els holandesos van iniciar la restauració, amb una inversió de 25 milions de $ i un projecte que va durar entre els anys 1973 i 1983. Al 1985 va patir algunes destrosses amb les bombes que varen llençar els opositors a Soeharto. I des del 1991 té el reconeixement de World Heritage.
El temple és especial amb la magnitud i els detalls de les seves parets i la gran quantitat de budes que omplen els murs. El volcà Merapi custodia el temple (un cop més, només hem pogut veure una part del volcà, ja creiem que és una malefici amb els volcans que ens acompanya en tot el viatge).
Al migdia hem anat a veure el Kratón de Yogyakarta, és l’antic palau del Sultà (teulats amb pilars, no hi ha parets), l’utilitzen els musulmans com lloc de reunió i pregaria. Finalment, avui hem pujat a un becak (bici-taxi) i hem “tastat” l’estressant i agressiu trànsit que hi ha a la ciutat. Aquí no hi ha normes vials a seguir.

JAVA II - REGIÓ DE YOGYAKARTA -

2008-03-01T03:21:00.000-08:00

Dimecres, 27 de febrer de 2008. Avui hem agafat un vol per arribar fins Yogyakarta, la ciutat cultural per excel·lència de l’illa de Java, als seus voltants té una gran quantitat de temples de rellevant importància (Borobudur, Prambanan, Dieng Plateau...)
Hem volat amb l’única companyia aèria “segura” d’Indonèsia (Garuda Indonèsia), que ens varen recomanar a l’ambaixada.
Primer de tot, hem comprovat que aquí no es respira el mateix ambient que a Jakarta, tot i que és una ciutat molt gran i els carrers també estan plens de gent amb motocicletes, de becaks (bicis-taxi), de cotxes, parades de menjar, olors (de moment no tan desagradables com a Jakarta), etc. En les hores que hi ha sol es pot respirar el costant moviment de gent d’un lloc a l’altre i la contaminació, però un cop no hi ha llum, tot es queda molt més tranquil.

Dijous, 28 de febrer de 2008. Avui ens hem canviat d’hotel perquè hem trobat un pel mateix preu i de millor qualitat! Durant tot el matí ens ha fet sol i bon temps. Encara estem en l’època de pluges, tot i que sembla que els ruixats només són a la tarda i molt localitzats. Cap a les 16.00 hores normalment comença i la gent espera pacientment en un porxo mirant com plou fins que afluixa. Després, tothom continua la seva vida amb normalitat. Ens han comentat que el bo d’aquesta època és que l’aigua neteja l’ambient i tots els problemes que hi ha durant el període de l’estació seca (males olors, infeccions, brutícia, etc.) disminueixen.
Avui hem anat al Temple de Prambanan, que és una de les grans empremtes que ha deixat

la cultura Hindú a l’illa de Java. Va ser construït a meitats de s.IX, en la zona de Prambanan va haver-hi uns 244 temples de peus, però la gran quan

titat de moviments sísmics i el fet que la reialesa hindú - javanesa deixés els palaus per mudar-se a l’est de l’illa va accelerar l’enderrocament dels temples. Varen iniciar els treballs de recon

strucció, de la zona central dels temples, finalitzant-los el 1993. La mala sort va ser quan un terratrèmol de 5.7 a l’escala Ritcher va provocar greus desperfectes i possiblement els temple

no suportin una altra sacsejada. Tot seguit hem anat al Kraton Ratu Boko per veure la posta de sol (el poc que feia). És un altre temple hindú, el palau del rei Boko, situat al cim d’una muntanya.

A la nit hem pogut conèixer dances tradicionals amb el Ramayana Ballet. Que interpreta una història d’amor entre Rama i Sita, més o menys, un Romeu i Julieta a “lo indonesio” però amb final feliç.

Imatges Prambanan:

JAVA I - JAKARTA i BOGOR -

2008-02-28T08:34:00.000-08:00

Diumenge, 24 de febrer de 2008. A les 16.00 hores hem sortit en direcció a Jakarta, capital d’Indonèsia. Ha esta un vol de set hores, tot i que amb el canvi horari, només n’hem perdut tres.
L’arribada a Jakarta ha estat una mica difícil, ja que estàvem molt ben acostumats al tracte eficient de Nova Zelanda i Austràlia i ben aviat hem comprovat que aquí no és el mateix. S’ha d’anar amb molt de compte amb la policia, qualsevol excusa i pretext és bo per demanar-te diners. Ho hem viscut en primera persona, concretament amb la policia d’immigració, finalment hem pogut solucionar el problema sense pagar ni un cèntim, evidentment! Hem entrat per la porta gran al país, jeje!
Desprès de la desagradable rebuda i encara un xic desconcertats hem anat a contractar un taxi. Estàvem tan atabalats que hem contractat la classe més alta -un mercedes nou de trinca- ja ens havia semblat un xic car però en aquell moment només volíem sortir de l’aeroport i treure’ns la sensació de ràbia i impotència. Quan l’hem vist ho hem agraït moltíssim. La ciutat de nit sembla qualsevol capital occidental, amb tots els seus gratacels il·luminats, que no són pocs.

Dilluns, 25 de febrer de 2008. Només despertar-nos hem mirat per les finestres de l’hotel i ens hem adonat que no sembla qualsevol capital occidental. Jakarta es caracteritza per barrejar-se grans edificis actuals amb cases antigues mig derruïdes, una imatge del tot peculiar.
Ens hem agafat el dia més o menys de relax, a més amb el jet-lag que portem sobre el nostre cos ha estat el més sensat.
Hem passejat pels carrers i hem comprovat lo desagradables que poden ser les olors de la ciutat: sentint la putrefacció d’animals morts, la barreja de les espècies dels menjars i els fregits dels “xiringuitos”, veient com la gent menja i viu als carrers, sobre voreres plenes d’escombraries , escarabats, rates grans com gats, la contaminació dels autobusos, cotxes i mil i una motocicletes, homes amb ungles angunioses de més de 10 centímetres de llargada, etc. Bé, la higiene és un punt i a part en aquest lloc.
Hem tingut la sort de conèixer dues persones encantadores que ens han fet passar una molt bona tarda nit, acompanyats amb productes de la nostra terra! Ens han donat alguns consells després de viure 2 anys en aquest país: s’ha de vigilar molt amb el menjar, en quant als restaurants intentar que siguin el més occidentalitzats possibles, als supermercats mirar que els productes estiguin ben precintats, etc.; no beure mai directament de llaunes ni ampolles, és massa senzill agafar infeccions importants; a la ciutat no utilitzar l’aigua de l’aixeta ni per rentar-se les dents!; vigilar amb la policia; no conduir vehicles, ja que sembla ser que alguns llestos es llencen sobre el cotxe “perquè els paguis com nous”; vigilar amb els transports públics, sobretot en les grans ciutats; etc.
També ens han explicat algunes curiositats...
La policia, a primera hora del matí, de tant en tant, es posa a la plaça Indonèsia amb altaveus i música house i comença a ballar per semblar més simpàtica i propera a la gent!
Ara fa dos mesos que han enxampat una banda mafiosa que es dedicava a robar els claus i els rails dels trens, provocant descarrilaments, accidents aparatosos i moltes morts. Així que, s’ha de tenir sort a l’hora d’agafar-lo.
Hi ha una zona que s’anomena three car zone, sembla a ser que per reduir vehicles la policia sanciona aquells que porten menys de tres ocupants. Realment la contaminació és exagerada, pots sentir com els pulmons es saturen de fums i no pots respirar! Menys mal que la majoria de gent es desplaça amb motocicletes o becak (bicicletes-taxi), sinó això seria insostenible.
La religió en aquest país és bastant diversa, conviuen la budista, hinduista , cristiana i musulmana, tot i que el gran percentatge de la població de Java practica l’islamisme. Ho pots notar amb els càntics corànics de les 4.30 del matí a endavant. Ens han comentat que d’uns anys ençà s’han començat a veure més dones amb el mocador, etc., és a dir, que hi ha un cert radicalisme en aquest aspecte.

Dimarts, 26 de febrer de 2008. Ha estat un dia acompanyat pel mal temps. Hem llogat un taxi (negociant el preu, ja que ells demanen quantitats altes d’entrada per ser turistes) perquè ens portés fins Bogor, ciutat que està a uns 60 quilòmetres de Jakarta. Allí hi ha els jardins botànics més grans del sud-est asiàtic. Hem passat dues hores passejant, la pena ha estat la pluja que no ens ha deixat gaudir de la totalitat dels llocs i racons d’aquests.
A partir de les 6 de la tarda aquí es fa fosc i no és recomanable sortir, a menys que et desplacis amb taxis i per anar a un altre establiment tancat. A més, és l’hora que comencen a sortir els mosquits (millor evitar-los pel tema de la malària i el dengue).
Els preus aquí són econòmics, tot i que normalment la gran ciutat és més cara. Els allotjaments van des dels 7-10 euros (els bàsics), tot i que per 20-40 euros es pot gaudir d’allotjaments de luxe molt ben condicionats amb aire condicionat (preferible als ventiladors per evitar els mosquits), llits molt confortables i nets, bany privat, esmorzar inclòs, televisió, entre d’altres serveis.
La gent és molt amable i simpàtica, tot i que, a vegades, es fa realment pesada. Un dels seus objectius amb nosaltres es poder treure alguna propina/benefici o vendre’ns alguna cosa.

MAGNÍFICA POSTA DE SOL

2008-02-28T07:34:00.000-08:00

SIDNEY (AUSTRÀLIA)

2008-02-24T19:28:00.001-08:00

Dimecres 20 a diumenge 24 de febrer de 2008. Aquests dies hem estat visitant la ciutat de Sidney. La primera impressió després de baixar de l’avió ha estat bastant impactant, acostumats a la tranquil·litat que respiràvem fins feia un moment, el ritme de la gran ciutat ens ha col·lapsat des de bon principi: trànsit frenètic, estrès, soroll, aglomeració de gent, ... bé, tot allò que ofereix una ciutat amb quatre milions d’habitants (els mateixos que a tota Nova Zelanda!).
Tot i que, Sidney no és la capital d’Austràlia ofereix un gran assortit d’atractius turístics, encara més després dels jocs olímpics, que la fan la ciutat més popular - internacional d’aquest país.
Hem conegut les zones de:
- El centre de la ciutat on destaquem com a significatius els edificis de la Sidney Tower ( pujant fins a dalt es tenen vistes de tota la ciutat) i el captivador Queen Victoria Building, de finals del segle XIX, que ha estat convertit en un gran centre comercial, entre molts d’altres edificis del segle passat que es barregen entre actuals gratacels de vidre.
- El Barri de China Town com bé diu el seu nom està ple de botigues i restaurants asiàtics de tota mena i ens ha tornat a sorprendre el gran nombre d’orientals que viuen en aquesta ciutat, sobretot per aquesta zona.
- El Darling Harbour, port molt similar al de Barcelona, fins i tot hi ha l’IMAX, un Aquàrium, les mateixes cadenes de restaurants i bars, etc. Amb les diferències de cada país però similar a la resta de ciutats “internacionals”.
Ja que en aquest viatge no hem pogut anar a l’Àfrica hem anat a l’IMAX a veure un documental en 3D que és diu Àfrica salvatge, molt recomanable.
- El barri The Rocks, antic barri històric del segle XIX de fàbriques i cases dels treballadors, actualment és lloc de petits cafès, restaurants i boutiques molt a la moda. Des d’aquí pots accedir a un dels extrems del Harbour Bridge, on pots tenir algunes vistes panoràmiques de la ciutat i veure en primer plànol l’Òpera House.
- Circular Quay, un altre dels ports que té la ciutat, famós perquè té l’edifici de l’Òpera House i és el punt de partença d’on surten els ferris per anar a diferents platges i punts de l’altre costat de ciutat.
- Els Botànic Garden, un dels pulmons de la ciutat. Maquíssim punt, amb diferents tipus de jardins. Tot i que no hem pogut dedicar-hi el temps que es mereix
- Manly Beach, que juntament amb la Bondi Beach, són les icones de les platges de la ciutat. La veritat, l’únic bo de pagar el bitllet del ferri, és per poder gaudir de les vistes de la ciutat, amb l’Òpera, el pont i els gratacels, des de l’aigua.
A nivell del caràcter de la gent de Sidney no podem dir gaire res ja que és molt impersonal i completament cosmopolita. Per això, s’aprofiten moltíssim amb els preus a tots els nivells, no és gaire econòmic! Nosaltres hem tingut la decepcionant experiència de reservar l’allotjament per internet (hostelworld) –en compte amb aquesta pàgina- i ens hem trobat amb una altra cosa del que suposadament havia de ser, això sí...ens han cobrat exactament el mateix! Només hagués faltat que ens haguessin rebut amb la pistola a la mà.

IMPRESSIONS GENERALS I CURIOSITATS DE NOVA ZELANDA

2008-02-22T20:01:00.000-08:00

Han estat 45 dies en aquest extraordinari país, composat per dues illes amb una superfície de 268.680 km², amb 31 Parcs Nacionals (tots gratuïts) i una població de 4 milions d’habitants. La seva capital és Wellington. Tot i que és una illa, podríem dir que britànica ens ha sorprès la quantitat d’asiàtics que hi ha, un 7.4% que es concentra majoritàriament a la ciutat d’Auckland (passejant pels carrers, alguns cops vàrem dubtar estar a Nova Zelanda).
La gran major part de la gent va a la seva, passa dels demés, de la imatge, de la roba, moltíssima gent de totes les edats i condició va descalça pels carrers, al supermercat, per tot arreu.
El caràcter, en general, de la gent és amable, accessible, respectuós (a tots els nivells), servicial i molt proper. Això es veu reflectit en el funcionament del país i en els serveis que s’ofereixen al ciutadà, on tot està orientat en facilitar i fer més senzilla la vida de la gent. A aquest nivell podem comentar, entre d’altres, que en qualsevol lloc on hi ha platges, parcs i espais públics pots trobar banys i vestidors, sempre molt nets i fins i tot, sempre amb paper higiènic! A totes les cabines telefòniques pots trobar guies de telèfon, completament noves, segurament perquè no hi ha vandalisme, d’aquesta manera poden oferir una millor qualitat en els serveis. No hi ha grafitis i el mobiliari del carrer està molt ben cuidat. En general, es respira molta seguretat arreu i si hi ha qualsevol “punt negre” (risc d’accidents, possibles robatoris als vehicles, etc) la policia ho indica amb cartells perquè els ciutadans prenguin mesures de precaució. Fins i tot, indiquen el risc d’incendis a cada punt amb cartells.
Parlant del caràcter i la mentalitat de la gent ens hem adonat que ens passen la mà per la cara en quant a educació i mentalitat medioambiental. Als anys 60 ja es mobilitzaven per recollir firmes i manifestar-se en contra de la creació de represes hidroelèctriques a l’Illa Sud, aconseguint parar nombrosos projectes.
En quant al reciclatge, la gent és tan conscient que ells mateixos (exceptuant les grans ciutats) van a dur tota la brossa als abocadors; separen el vidre i les ampolles de plàstic per colors, el cartró del paper, etc. Increïble! Estem a anys llum...
Un dels recursos econòmics és la fusta i el paper, però hem comprovat que ho fan de manera controlada, talen un tall de muntanya i tot seguit la replanten per complert.
A l’Illa Nord hi ha força maoris (els indígenes de l’illa), tot i que, només representen el 9.7% de la població. Donat que són els primers en habitar aquestes contrades la gran majoria de topònims són en idioma maori, que és la llengua co-oficial del país i la segona que s’ensenya a l’escola.
Les ciutats i pobles són increïblement nets. Les ciutats estan formades per un petit centre amb edificis alts i la resta són barris residencials, de cases de planta baixa, normalment de fusta, tot i que, també hi ha alguna d’obra. Mirant les cases pots veure que el nivell de vida és benestant, gairebé cadascuna té el seu jardí, la seva llanxa, l’autocaravana i hem vist que molta gent té cotxes antics.
A nivell de professions, ens ha sorprès positivament veure que hi ha una gran quantitat de dones treballant i/o manant en feines que per nosaltres són habituals d’homes: transportistes, conductores de bus, tasques d’obres públiques, etc.
Una de les poques coses a recriminar és la gran quantitat de cables elèctrics que espatllen el paisatge tot sovint. I en referència al menjar, el concepte que tenen és de “menjar ràpid” (fast food) i “per emportar” (take away), en conseqüència hi ha molta gent obesa.
Ah! Ens oblidàvem de comentar que aquí condueixen per l’esquerra, és a dir, han estat 45 dies vivint a l’inrevés.

CHRISTCHURCH

2008-02-22T19:50:00.000-08:00

Dilluns, 18 de febrer de 2008. Avui ha estat el nostre últim dia amb la camper, la nostra casa rodant per les dues illes de Nova Zelanda. Hem pujat per la costa est fins arribar a Christchurch per retornar-la. Sincerament ens ha fet una mica de llàstima, segurament encara més perquè tornar-la significa que hem acabat la nostra ruta per aquest meravellós país, on més enllà dels paisatges hem gaudit d’una pau increïble.
Romanticismes apart, la primera impressió de la ciutat ha estat bona, amb bonics edificis i moviment pel carrer. Hem comprovat com el nom de la ciutat ve donat per la bonica catedral que hi ha a la plaça central.

Dimarts, 19 de febrer de 2008. Ha estat un dia de retrobament amb uns amics que vàrem fer a Santiago de Chile. Ens hem dedicat a gaudir dels bars i restaurants que ofereix la ciutat.

Dimecres, 20 de febrer de 2008. Les últimes hores a New Zealand les hem passat fent encàrrecs. A les 15.30 hores hem sortit direcció Sidney (Austràlia).

DE CAMÍ A THE CATLINS PER LA SOUTHERN SCENIC ROUTE

2008-02-22T18:05:00.000-08:00

Divendres, 15 de febrer de 2008. Hem iniciat el nostre camí cap a Southland, la regió més austral de Nova Zelanda, per la Southern Scenic Route. És la carretera que porta pels llocs més interessants (o més pintorescs) del sud de Nova Zelanda. Hem arribat fins Clifden on hem passat la nit.

Dissabte, 16 de febrer de 2008. Hem continuat el nostre camí per la Southern Scenic Route, i gaudint dels paratges que aquesta ofereix. Platges llargues, arbres inclinadíssims per l’acció del vent, el Waipapa point, el Slope point (punt situat més al Sud de l’illa), la Porpose Bay i la Curio Bay on hi ha arbres petrificats i on pots veure els pingüins més extranys, els d’ulls grocs.

Diumenge, 17 de febrer de 2008. apurant els darrers quilòmetres de la Souther Scenic Route, hem parat al Nugget Point, punt on es poden veure pingüins, foques, lleons marins, etc.
La ruta finalitza a Dunedin, ciutat amb molt d’encant i història, d’arquitectura escocesa. Està situada a l’inici de l’Otago Península, on hi ha el Larnach Castle, únic castell de tota New Zealand, que si el comparem amb el patrimoni europeu serià una casa senyorial.

2008-02-22T17:50:00.000-08:00

Dimecres, 13 de febrer de 2008. A primera hora del matí hem partit amb un tour per explorar les Doubtful Sounds, podríem dir que són les “rivals” de les Milford Sounds. Hem iniciat el tour amb una travessia per l’immens llac Manapouri, després d’uns 20 quilòmetres amb bus fins arribar a les Doubtful Sounds hem tornat a pujar a una embarcació i tres hores més de navegació pels fiords, la llàstima ha estat el temps, cada cop més tapat fins que ha començat a ploure. Hem arribat fins al punt on el “canal” escarpat pel glaciar es fusiona amb el Tasman Sea.
Mentre tornàvem hem tingut la agradable visita dels dofins botelnose, que simpàtics, alguns d’ells ens han acompanyat una estona i han jugat amb el vaixell.
Hem passat la resta del dia de relax.

Dijous, 14 de febrer de 2008. Un altre dia de calma, que hem aprofitat per recarregar piles i descansar un xic.

MILFORD SOUND

2008-02-22T16:22:00.000-08:00

Diumenge, 10 de febrer de 2008. Hem iniciat el nostre trajecte de 120 quilòmetres cap a Milford, amb no gaire bon temps. Hem fet vàries parades pel camí per veure diferents punts

d’interès: the lake Mistletoe, the Mirror lakes, etc.

A la tarda hem anat a fer un trekking fins el Marian lake,

unes 3 hores aprox., tot i la pluja ha estat una bonica caminada dintre la selva subtropical. Llàstima que la recompensa no ha estat tan espectacular com en un dia assoleiat, però igualment ha estat magnífic arribar-hi i sentir la pau de l’indret. Al vespre, hem tornat un xic enrera per poder dormir en un lloc habilitat, al Lake Gunn, ja que en tot el Fiorland National Park no és possible poder acampar lliurement. Aquest es troba dintre de la World Heritage Area o en maori Te Wahipounamu.
De tota New Zealand és el primer cop que trobem tanta gent en un mateix lloc!
Dilluns, 11 de febrer de 2008. Aquest matí ens hem adreçat cap a les Humboldt Falls. És una curta passejada per una forta pendent, una mitja hora, per veure aquest salt d’aigua.
Al migdia hem partit cap a Milford bastant tristos pel temps... ja que no hem estat capaços de veure tot el paisatge que ens ha envoltat, donat que el cel estava completament encapotat i els núvols baixos ens privaven de tota visibilitat.
La sorpresa ha estat quan hem arribat a Milford s’han començat a apreciar clarianes i un xic de sol.
A les dues de la tarda hem contractat una excursió en kayak per les Milford Sounds. Ens han portat amb llanxa fins un tranquil punt on hem iniciat el trajecte de retorn amb els kayaks. Ha estat una bonica experiència poder gaudir de les Milford Sounds des de la nostra posició al mar, fins i tot, hem estat sota un salt d’aigua sentint la seva força sobre nostre. Han estat cinc hores de rem amb molt bon temps, fantàstiques vistes dels fiords i la simpàtica companyia de les foques.
De tornada al lloc habilitat per dormir hem tingut ocasió de veure el paisatge ja que fins el moment, a causa del temps, no havíem tingut l’oportunitat.

Dimarts, 12 de febrer de 2008. Aquest assoleiat matí l’hem aprofitat per fer una aconsellada caminada, la Key Summit Track. La durada aproximada d’aquesta és d’unes 3 hores. La dura pujada es veu recompensada per les extraordinàries vistes des del cim, 360 graus de muntanyes. Hi ha un recorregut guiat que explica totes les formacions geològiques de la zona i les seves peculiaritats, és molt recomanable!
A mitja tarda hem marxat cap a Manapouri, un petit poble a uns 20 quilòmetres de Te Anau, amb un llac immens, el segon més profund de tota New Zealand. Hem esperat la posta de sol a la Freasers Beach, no ha estat tan espectacular com estem acostumats però la tarda de relax i les vistes han estat perfectes.

TE ANAU

2008-02-22T15:53:00.000-08:00

Dissabte, 9 de febrer de 2008. Avui hem marxat cap a Te Anau, última població abans d’iniciar el camí cap a les Milford Sound. La ruta, com sempre, ha estat una combinació entre llacs, rius, muntanyes i boscos... que més demanar!
A Te Anau hem realitzat una petita caminada pel llac que duu el mateix nom, amb un xic de pluja. L’anècdota ha estat un gos que feia salts a l’aigua amb molt d’estil.
A la nit hem aprofitat per anar al cinema a veure una filmació dels fiords i dels paisatges del Milford Sound des de l’aire, per poder-nos fer una idea de la seva magnificència i majestuositat.

REGIÓ DE QUEENSTOWN

2008-02-22T14:21:00.000-08:00

Dijous, 7 de febrer de 2008. Al matí hem arribat a la regió de Queenstown, fent parada a la famosa població d’Arrowtown. Hem anat a visitar-la i comprovar que és coneguda per les seves construccions històriques i aproximadament unes 60 cases antigues de fusta i pedra, tot i que, s’ha d’entendre per molt antic del segle XIX, ja que els primer immigrants que van arribar a aquestes terres van ser en aquesta època a causa de l’explotació de l’or. Actualment, és una petita i bonica vil·la benestant

amb cases luxoses i camps de golf.
Queenstown és la capital dels esports d’hivern i d’aventura a New Zealand. És una petit poble amb menys de 10.000 habitants però amb molt bon ambient, gran quantitat de bars i restaurants i excel·lents boutiques per fer shopping, tot i que avisem que és un dels llocs més cars del país. Hem pogut comprovar que hi ha molta gent fent temporada d’arreu del món, sobretot sud Americans (brasilers, argentins i xilens).
A la tarda hem conduït per la sinuosa carretera que porta fins Glenorchy, a 68 km al nord-oest de Queenstown, tot vorejant el llac Wakatipu.

Divendres, 8 de febrer de 2008. Ja a Glenorchy ens hem adreçat a realitzar un trekking pel Routeburn Valley, concretament passant pel lake Sylvan fins el Routeburn Hut. La caminada és un xic llarga, 5 hores aprox., però realment val la pena quan arribes al Routeburn Hut i et veus recompensat amb les meravelloses vistes de les aigües blau turquesa del riu que provenen dels glaciars i de les formacions rocoses que les acompanyen. No hi ha paraules! Hem pogut gaudir encara més del lloc, ja que hem conegut un grup de gent que estava fent kaiac per la zona i el guia s’ha ofert per portar-nos dintre de l’angost riu per ensenyar-nos els deliciosos gravats que havia deixat el gel a la roca. Ha estat perfecte!
Ben tornats a la tarda, hem dinat al costat del riu amb el petit inconvenient que té el país, les petites mosques negres. Donat que el país és tot un gran parc nacional alguna contrarierat hauria de tenir i són unes petites mosques que normalment van en grans grups, et mosseguen i les picadures que deixen són realment molestes. Per venir aquí és molt bona idea portar a sobre un repel·lent de mosquits.
Al capvespre, hem tornat a Queenstown per fer els últims encàrrecs a la ciutat.

MT ASPIRING NATIONAL PARK

2008-02-22T01:11:00.000-08:00

Dimecres, 6 de febrer de 2008. Avui la nostra intenció és anar al Mt Aspiring National Park que es troba a prop de Wanaka. Altre vegada hem gaudit dels magnífics paisatges fins arribar al lloc i ens hem disposat a realitzar una caminada per la Rob Roy Valley Track, d’unes 3 hores i mitja aproximadament. Aquesta impressionant passejada ens ha fet gaudir d’incomparables vistes a glaciars i d’una gran quantitat de salts d’aigua. Realment ha valgut la pena! Hem vist unes simpàtiques i colorides aus, barreja entre falcons i lloros del tot curioses, anomenades Kea típiques d’aquesta zona. Hem esperat a que es fes fosc per poder veure la posta de sol, com ja és

tradició. Tota aquesta zona es troba coberta de boscos i d’immensos llacs que inunden quilòmetres i quilòmetres de terreny.

THE WEST COAST II (JACKSON BAY) I CAMÍ A WANAKA

2008-02-14T23:07:00.000-08:00

Dimarts, 5 de febrer de 2008. Hem marxat fins Jackson Bay, una altra bahia on hi ha platges amb pingüins i foques. La primera caminada ha estat la Wharekai Te Kau Walk, uns 30 minuts fins la primera platja, però no hem tingut sort. Després hem iniciat una caminada de quatre hores, la Smooth water Bay Track, però quines quatre hores! Una super pujada ens ha donat la benvinguda, després un camí més o menys accessible amb alguns rius i rierols que havies de saltar (no hi havia pont) i després gairebé dues hores per una selva molt i molt frondosa, poc senyalitzada i enfangada fins els turmells. Tot per arribar a la platja on tampoc hem vist pingüins! A la tornada hem decidit fer drecera. Hem pujat pel curs del riu, mullant-nos, però més ràpid!

Després hem baixat fins a la petita i acollidora població de Wanaka situada al costat de l’immens llac que té el mateix nom. El camí fins arribar-hi ha estat preciós, els Southern Alps, els llacs Wanaka i Hawea i la magnífica posta de sol.

THE WEST COAST I (DE FRANZ JOSEF A HAAST)

2008-02-14T21:29:00.000-08:00

Dissabte, 2 de febrer de 2008. Continuem amb la tònica del dia anterior, el cel està molt encapotat i per tant no podem apreciar les increïbles vistes del glaciar amb el Mt. Cook de fons (el pic més alt de Nova Zelanda). Restem un dia més al lloc esperant que el temps ens doni una alegria i poder sobrevolar amb helicòpter aquesta zona dels Southern Alps.

Diumenge, 3 de febrer de 2008. Sembla que el temps no ens deixarà gaudir de la totalitat de les vistes panoràmiques. Cansats i decebuts decidim marxar a Fox Glaciar, vila propera on també hi ha un glaciar, amb el mateix nom que el poble. Es coneix amb aquest mot perquè el primer ministre Sir William Fox, a l’any 1872, va visitar-lo i va creure oportú nomenar-lo amb el seu cognom. En arribar hem vist que el temps està més o menys igual i que haurem d’esperar a l’endemà amb els dits creuats.

Dilluns, 4 de febrer de 2008. Ens hem llevat al costat del llac Matheson, des d’on podriem tenir unes increïbles vistes i reflexes a l’aigua del llac dels Mt. Cook i Tasman (pics dels Southern Alps) però per quart dia consecutiu el cel està molt encapotat. Per tant, hem fet la caminada d’una hora al voltant del llac sense l’esperada recompensa.
Tot seguit hem anat al glaciar Fox i mentre el visitàvem una petita clariana s’ha obert pas entre l’entramat de núvols i ens ha ensenyat la punxa del Mt. Cook. Il·lusionats i esperitats hem anat a la vila de Fox per reservar ràpidament un vol amb helicòpter per la zona i just en el moment que havíem de pujar al bus ens comuniquen que s’ha de cancel·lar el vol perquè el cel s’ha encapotat de nou! Tristos, hem marxat d’aquest microclima que es viu en aquesta zona recercant el SOL! Hem baixat per la costa i ens hem aturat a la Monro beach, és una platja que en temporada de cria hi ha pingüins, que és de juny a desembre, per tant no pensàvem tenir la sort que hem tingut veient un pingüí de Fiordland (de la cresta groga), tan graciós i tan tímid... hem estat esperant una bona estona per si teníem sort de veure un altre però no ha estat així.
Després hem continuat baixant fins a Haast on hem passat la nit.

MOLTES FELICITATS

2008-02-08T15:03:00.000-08:00

Diumenge, 10 de febrer de 2008. En aquest dia tan especial et volem fer saber que tot i estar a l'altra punta de MON et pensem. MOLTISSIMISSIMES FELICITATS mama!!!

FRANZ JOSEF GLACIER I

2008-01-31T23:03:00.001-08:00

Divendres, 1 de febrer de 2008. Feia massa dies que teníem bon temps, avui ens hem aixecat amb pluja i les ganes de veure el Franz Josef glacier amb sol s’han truncat. Es nota, pel clima, que estem envoltats de carenes muntanyoses, conegudes com els Southern Alps, i glaciars (els més importants Franz Josef i Fox Glacier). Tot i ser l’estiu aquí una jaqueta no està de més.
Els primers maoris coneixien el Franz Josef com Ka Roimata o Hine Hukatere (llàgrimes d' Avalanche Girl) ja que la llegenda explica sobre una noia que va perdre el seu amor en aquestes contrades i les llàgrimes d’aquesta van congelar-se creant el glaciar.
Va ser explorat pels europeus el 1865, concretament per l’austríac Julius Haast.
Després d’un gran període de retrocés el glaciar va començar a avançar el 1985, augmentant gairebé 2 quilòmetres fins que al 1996 va tornar a retrocedir.
Ens hem arribat fins la morena del glaciar, una caminada d’1.30 hores.
La pluja ens ha obligat a passar la tarda de relax.

DE GREYMOUTH A FRANZ JOSEF

2008-01-31T22:10:00.000-08:00

Dijous, 31 de gener de 2008. Ens hem llevat a Greymouth, va ser una fortificació maori coneguda com Mawhuera. Actualment, és una de les poblacions amb més importància a nivell d’artesania del jade (pedra semi preciosa de color verdós).
Després hem sortit direcció a Hokitika, on també es realitzen molts treballs de joieria i artesania de vidres i jade. Als voltants de la població hem fet la ruta rural de la Scenic Drive que passa pel llac Kaniere, la Kahikatea Forest, la Canoe Cove i les Dorothy Falls.
De camí a la localitat de Franz Josef hem gaudit altre cop dels espectaculars colors de la posta de sol, que enlloc més ens havia captivat dia rera dia.

DE WESTPORT TO GREYMOUTH

2008-01-31T21:00:00.000-08:00

Dimecres, 30 de gener de 2008. Ens hem desplaçat uns 16 quilòmetres de Westport per anar a veure la Colony Seal (colònia de foques). Són tan bonics aquest animalons...
Després hem anat baixant per la carretera de la costa, parant tot sovint per xalar-nos amb el paisatge, la costa retallada pel vent i l’aigua i la selva subtropical que cobreix les muntanyes. Dedicant-hi més temps a una formació rocosa que hi ha a Punakaiki, dintre de la Paparoa National Park, conegudes com les Pankakes rocks i Blowholes. Al vespre hem parat per veure la posta de sol i hem quedat una estona bocabadats!
Quan hem reaccionat hem continuat el nostre camí cap a Greymouth.

NELSON REGION

2008-01-31T20:14:00.000-08:00

Dilluns, 28 de gener de 2008. Aquest matí ha esta d’encàrrecs, bugaderia, internet... a la tarda hem anat a veure la tan famosa platja de Kaiteriteri, situada sota el parc nacional d’Abel Tasman, bé ens ha decepcionat un xic, no n’hi ha per tant si la comparem amb les platges que hem vist al parc, a més a més hi havia molta gent! (pel que estem acostumats últimament!)
Després hem sortit en direcció al Nelson Lakes Nacional Park arribant a mitja tarda.

Dimarts, 29 de gener de 2008. Com ja vàrem comprovar el dia anterior el parc nacional és molt maco i es respira moltíssima serenor. El parc es troba a la regió nord de l’illa sud, es va establir a l’any 1956, amb una extensió de 1020 quilòmetres quadrats, està format per dos llacs, el Rotoiti i el Rotoroa i la muntanya més alt es situa als 1.525 metres. Ens hem llevat al costat del llac i amb la pau del lloc. Acompanyats pels cants dels ocells, el verd dels arbres i les vistes del llac hem gaudit d’una caminada de tres hores, la Loop track i Bellbird walk.
Després de dinar hem sortit a caminar un altre cop, però a l’altre costat del llac i amb una ruta més difícil, que també ens ha portat unes tres hores de “patiment”, la Mt. Robert track . Les vistes han estat excepcionals i també les panoràmiques del llac.
A mitja tarda hem sortit cap a Westport i com ja és un costum en els desplaçaments per l’illa hem gaudit de paisatges exquisits i bucòlics.

ABEL TASMAN NATIONAL PARK II

2008-01-27T15:18:00.000-08:00

Diumenge, 27 de gener de 2008. Hem fet la nostra tercera expedició a l’Abel Tasman National Park, aquest cop a la part nord del parc. Hem comprovat com canvia una mica la vegetació, hi ha més palmeres i els arbres són diferents. La sorra de les platges també és diferent, té un color més ataronjat
Les caminades en la part nord del parc estan condicionades als horaris de pujada i baixada de la marea, ja que molts passos queden tallats per l’aigua.
A mitja tarda hem sortit en direcció a Takaka Hill on hi ha la cova/forat més gran de l’hemisferi sud, el Harwood’s Hole, amb 400m de profunditat i 70 metres d’amplada. Vertiginós! Hem passat per l’àrea de Canaan, convertida en el Chetwood forest en la pel·lícula del Senyor dels Anells, com sempre TOT impressionant!

PER MOLTS ANYS!

2008-01-27T00:33:00.000-08:00

Diumenge, 27 de gener de 2008. En aquest dia tan especial ho estarem “celebrant” amb TU, FELICITATS PAPA!

ABEL TASMAN NATIONAL PARK

2008-01-26T00:27:00.000-08:00

Divendres, 25 de gener de 2008. Aquest matí ens hem llevat a Marahau, vila d’on sortirem a visitar l’Abel Tasman National Park. Fundat l’any 1942, és el parc nacional més petit de Nova Zelanda amb 22.530 Ha. Conegut per la seva costa sinuosa, per les seves platges daurades, clima temperat i pel que nosaltres coneixem com a camí de ronda, però de dificultat mitja. Té una reserva marina, Tonga Island, que incrementa encara més l’atractiu d’aquest parc. És un destí molt turístic en aquest país, inclòs per als mateixos kiwis. Es coneix amb aquest nom en honor al primer explorador europeu que va arribar en aquestes terres l’any 1642.
Al matí hem sortit amb aquataxi cap a Bark Bay, punt d’on hem iniciat el nostre trekking d’unes set hores i 22 quilòmetres fins arribar a la nostra casa-camper, que hem deixat al mateix poble, un altre cop. Hem gaudit de la selva subtropical, de l’aigua de color verd turquesa i de la sorra de color daurat i de la bellesa en general que et regala l’indret.

Dissabte, 26 de gener de 2008. Hem passat un altre dia a l’Abel Tasman National Park i aquest cop hem remat per la reserva marina amb kayak. No hem pogut jugar amb les foques, tal i com nosaltres esperàvem, però si que les hem tingut ben a prop.
A més a més de gaudir de l’excursió hem tingut un guia d’allò més especial i divertit. Un maori enamorat de la natura que li agradava portar vestit.

NELSON

2008-01-25T23:35:00.000-08:00

Dijous, 24 de gener de 2008. Ha estat un matí de bojos buscant informació pels següents dies. Hem visitat la ciutat de Nelson, té un aire a una ciutat suïssa, amb tots els carrers tan nets, els edificis plens de flors i la pau de l’ambient.

A la tarda hem anat a fer realitat un somni. Hem tocat el cel. No hi ha paraules...

PICTON -SOUTH ISLAND-

2008-01-25T22:48:00.000-08:00

Dimecres,23 de gener de 2008. Ja amb la llum del dia hem corroborat la impressió d’ahir, què bonic que és Picton! Hem sortit a caminar per la snout walktrack. És una caminada, d’unes cinc hores, des d’on pots observar les Queen Charlot sounds, que és una part de les Marlborough Sounds (fiords).
Al vespre hem marxat cap a Nelson i de camí, com ja comença a ser costum hem gaudit d’una magnífica posta de sol.

WELLINGTON

2008-01-25T22:00:00.001-08:00

Diumenge 20 i dilluns 21 de gener. Han estat dos dies de viatge per arribar des d’Auckland fins Wellington. Entre ruta i ruta vam fer una parada al Southward Car Museum per somiar una estona amb clàssics de l’automòvil.

Dimarts, 22 de gener. Estem a Wellington, capital de NZ, encara que no ho sembla! Més o menys ens ha donat la mateixa impressió que Auckland, petit centre d’edificis molt alts, i la resta de “ciutat” barris residencials benestants.
Hem visitat un dels punts més alts de Wellington, el Mt Victoria, on pots gaudir de vistes panoràmiques de tota la bahia i on el director del Senyor dels Anells, fill d’aquesta ciutat, també va rodar algunes escenes. Aquesta tarda hem agafat el ferry per passar a la illa sud. El més fascinant de la tarda ha estat quan hem començat a navegar pels fiords coneguts com els Marlboroug h Sounds, de South Island, magnífics!
Hem arribat a la ciutat de Picton, ja de nit, entusiasmats igualment, és una vila amb una costa molt abrupta i amb muntanyes increïblement altes i verdes al costat del mar! Esperem fascinar-nos més amb la llum del dia d’aquest impressionant paratge.

TORNEM A AUCKLAND

2008-01-24T00:11:00.000-08:00

Dissabte, 19 de gener de 2008. Tornem a estar a Auckland perquè avui és el concert de THE POLICE! No l’hem pogut deixar perdre després que ja se’ns havien escapat dues vegades, una Barcelona i una altra a Buenos Aires. El concert ha estat fantàstic!

Hem “passat” el temps fins l’hora del concert visitant el museu d’Auckland. Podem dir que no mata i que hi ha algunes seccions amb força mal gust! Animals dissecats, poca informació, etc. L’única part que nosaltres salvaríem de la crema és la secció dels maoris on hi ha molts objectes tradicionals i pots entendre una mica la seva cultura i forma de vida.

TONGARIRO NATIONAL PARK

2008-01-23T23:43:00.000-08:00

Divendres, 18 de gener de 2008. Ens hem apropat fins el Tongariro National Park lloc sagrat i de culte pels maoris amb una extensió de 800.000 km2. Només podem fer un tast en aquesta gran i basta extensió, però almenys gaudirem tot el dia d’aquests meravellosos paratges plens de volcans nevats i boscos alpins. Hem fet de Whakapapa Village la nostra base per fer dues excursions fins els Taranaki Falls, que és fins un salt d’aigua de 20 metres i els Silica Rapids, com bé diu el nom l’aigua en aquest indret porta molt alumini i silicats donant a les roques un color taronjós i groguenc molt particular, fent-lo únic. Aquí també varen fer-se diferents escenes del Senyor dels Anells, concretament una va ser a la muntanya nevada (que en realitat és un volcà), Mt Ngauruhoe de 2.287m, la qual va convertir-se en el conegut Mt Doom de Mordor.

REGIÓ DE ROTORUA I REGIÓ DE TAUPO

2008-01-23T22:59:00.000-08:00

Dijous, 17 de gener de 2008. Avui estem a Rotorua, ciutat termal per excel·lència i amb una olor molt peculiar (sulfurosa). Hem anat a visitar el recinte de Te Puia, el qual ens ha ofert poder admirar el geyser de Te Pohutu -arriba fins els 40 metres i expulsa vapor cada hora- i conèixer amb més profunditat la cultura maori, tant a nivell cultural com històric. Els maoris tenen gran relació amb les cultures polinèsies (des de Hawai, fins Rapa Nui arribant a NZ) totes les tribus es reunien cada deu anys a la illa de Rangiatea (es troba a prop de Tahití). Tenien grans nocions de navegació, ja que es coneix que l’origen de totes les tribus polinèsies sorgeix d’Indonèsia i aquestes poc a poc van anar poblant tot el Pacífic, fins i tot s’ha provat que algunes van arribar al sud de Xile. Per identificar el seu status utilitzaven els tatuatges. Aquesta és una part íntimament lligada a la seva cultura, les dones i els homes es tatuaven a més del cos, la cara. A nivell lingüístic, el maori té molta semblança a l’idioma rapa nui (d’illa de Pàsqua).
Cap a la tarda hem marxat direcció Taupo. Pel camí hem parat a visitar les Haku Falls, és un salt d’aigua de poca alçada, amb molt cabdal i amb la peculiaritat que cau en una petita llacuna de color blau turquesa.
Ens ha sorprès el fet que tot i ser tan turística NZ, normalment no tenen informació en castellà! No demanem traductors, ni informació en català com vam trobar a Ushuaia, però sí algun tríptic o llibret informatiu amb explicacions del lloc en espanyol, doncs res de res. En canvi, si algú sap japonès o xinès no tindrà cap problema en trobar tot tipus d’informació.
També és molt curiós que tot i ser la temporada més alta de l’any, a les 18 hores en punt tanquen totes les portes! No s’espera ni un segon més! Les benzineres (exceptuant les de la Ruta-1, la més important del país), les botigues en general, els centres de visitants i d’informació, etc.

MATAMATA -HOBBITON-

2008-01-23T22:37:00.000-08:00

Dimecres, 16 de gener de 2008. Hem abandonat la regió de Coromandel en direcció a Matamata. Aquesta població ha passat de l’anonimat a ser un punt turístic gràcies a la trilogia del Senyor dels Anells. El director de la pel·lícula va fixar-se en una granja que hi ha a les afores de la vila per convertir-la en Hobbiton. Hem fet un tour personalitzat per nosaltres dos per on va ser el plató de rodatge durant tres mesos del Frodo, Sam, Gandalf, etc.
La curiositat ha estat saber que el propietari de la granja va demanar als productors cinematogràfics que quan finalitzés el rodatge tot havia de quedar tal qual estava. Però el dia que estaven desfent-ho tot una forta pluja els va aturar i van haver-ho de deixar a mitges. Això, més el fet que rebia repetides visites d’entusiastes i seguidors de la trilogia va fer que refessin els tractes entre el granger i la productora i engeguessin l’empresa de visites guiades a la zona de Hobbiton.
Una anècdota de la filmació va ser que durant tot el temps que van estar rodant en aquesta zona, la productora havia arribat a un acord amb el govern perquè no hi passessin avions, així evitaven tot tipus d’espionatges. Fins i tot, l’armada va col·laborar en el projecte fent una carretera d’1 km i mig per facilitar la feina en la pel·lícula.

REGIÓ DE COROMANDEL

2008-01-17T23:02:00.000-08:00

Dilluns 14 i dimarts 15 de gener de 2008. El dilluns hem sortit de la ciutat per explorar aquest cop la regió de Coromandel. A mig matí hem arribat a la ciutat de Thames, la més gran de la “província”. És una ciutat petitona, acollidora, amb les seves casetes de fusta i planta baixa, els porxos dels comerços cobrint les voreres i amb un ambient de tranquil·litat que es respira per tota la ciutat, bé com la gran majoria de poblacions que hem visitat fins el moment. D’aquí hem partit cap a la ciutat que dóna nom a la regió, situada al costat del mar. El camí sempre envoltat de vegetació i de sorprenents vistes a la costa.
De Coromandel hem sortit en direcció a Hahei, com ja comença a ser un costum el camí és impressionant, pararies cada cent metres per fer fotografies. La vila de Hahei és petita però hem trobat la millor platja, fins al moment, de l’illa nord de Nova Zelanda. Després de caminar 40 minuts per un bucòlic trajecte per enmig del bosc subtropical arribes a la Cathedral Cove, millor veure les fotografies i estalviar-se els comentaris. Acompanyats per la posta de sol hem gaudit de l’increïble paisatge.
Pròxim a Hahei hi ha una platja, la Hot water beach, on fent un forat a la platja pots fer les teves pròpies piscines termals!

NEW ZEALAND -AUCKLAND i NORTHLAND-

2008-01-13T19:17:00.000-08:00

Diumenge 6 i dilluns 7 de gener de 2008. Avui hem agafat l’avió a les 7.30 del matí i ens hem sentit estafats perquè després de 6 hores de vol hem arribat a Auckland (New Zealand) el dilluns 7 a les 12 del migdia. Hem perdut un dia en un tres i no res! Amb tot el jet-lag que portem acumulats des de Rapa Nui ens hem donat un merescut descans.

Dimarts 8 de gener de 2008. Ha estat un dia refrescant de pluja després de tants dies de molta calor. Hem visitat Auckland sota l’aigua. No esperàvem que fos ni tant neta ni tant organitzada; amb les seves cases de planta baixa, plena de parcs i jardins, dóna més la sensació d’estar en un poble burgès-acomodat que en una gran ciutat. Ens havien aconsellat d’apropar-nos fins el conegut jardí de roses i realment ens ha captivat tot el desplegament de flors enmig de la urbe. La població és completament multicultural, hi ha molta gent d’origen asiàtic degut a la proximitat, és clar, i són els que tenen el monopoli a nivell comercial! al·lucinant! L’únic lloc on creus que realment estàs en una ciutat és en el “center town”, ple d’edificis i amb l’orgull de tots els nou zelandesos que és l’ sky tower, un edifici que sembla un pirulí, el qual fa 3 metres més que la torre eiffel (ojo al dato!).
Estem encantats amb el tracte que estem rebent per part dels kiwis, són gent molt educada, servicial, atenta i, per sobre de tot, civilitzadíssima!
El país té 4 milions d’habitants, no gaire gent per la grandària de les dues illes (North Island i South Island) que conformen el país. Es diferencien dos tipus de persones: els autòctons, que són els maoris – de trets físics iguals als polinesis i que guarden una estreta relació amb aquests a nivell històric, lingüístic i cultural- i els immigrants, la gran majoria britànics però també una gran part d’asiàtics. Així que el color dels carrers és del tot variat.

Dimecres 9 a dilluns 14 de gener de 2008. El dimecres ens han portat la tant esperada campervan que serà la nostra companya de viatge durant els 41 dies següents. Contents de poder començar el tour hem partit cap el nord a fer la regió de Northland.
El primer dia amb la nova casa amb rodes ha estat una experiència completament diferent als anteriors 3 mesos. Hem aprofitat per gaudir del paisatge, d’allò que ens oferia, parant cada cop que ens ha semblat per poder fer fotografies o just per admirar. Els paisatges de Northland són bastant homogenis, una explosió de verd acompanyada d’extremada tranquil·litat. Muntanyes arrodonides, boscos i més boscos, prats, vaques, cabres, ovelles, cavalls, cases d’estil britànic i mar pels dos costats. Els punts a destacar en aquesta primera excursió han estat: les platges llarguíssimes que tenen, on aprofiten per surfejar, les més conegudes es troben a les Bay of Islands; el punt més septentrional de l’illa nord, Cape Reinga, on es pot veure el deliciòs cocktail de prats i boscos al costat de les grans dunes de sorra blanca, a més de tenir l’oportunitat d’observar com el mar Pacífic i el Tasman sea es troben i topen un contra l’altre; i el més fascinant d’aquesta primera incrusió ha estat el Waipoua Kauri Forest, un bosc subtropical on es poden trobar els segons arbres mil·lenaris, després de las sequoias, tenen uns 2.000 anys d’antiguetat. El kauri més alt fa 60 metres per 5 metres de diàmetre! És el Tane Mahuta, en maori significa el pare de tota la natura, impressiona molt veure un arbre d’aquestes dimensions. Hi ha també les anomenades Four Sisters, és una formació del tot curiosa de quatre kauris que han crescut conjuntament.

POLINESIA FRANCESA -TAHITI i MOOREA-

2008-01-08T00:55:00.001-08:00

Dijous 03 i divendres 04 de gener de 2008. Hem arribat a Te Pari Village, un complex de cabanyes on gaudirem dos dies. La tranquil·litat es respira pels quatre costats. No hi ha carretera que arribi al lloc, únicament s’arriba per mar o per un camí que s’ha de fer amb 4x4. Envoltats de selva i protegits per una barrera coral·lina de la duresa del Pacífic hem gaudit del lloc, tot i la calor i humitat exagerada. El segon dia vàrem anar fins la barrera coralina per tal de gaudir de la varietat d’espècies de peixos tropicals que es troben a l’illa.
Ens ha sorprès moltíssim l’orografia accidentada de Tahití, la seva muntanya més alta fa 2.200 metres! Tot i que és una illa polinèsia no es caracteritza per les seves platges paradisíaques blanques, ja que només en té una, sinó que destaca per la seva selva tropical que omple quasi tot el territori.

Dissabte, 05 de gener de 2008. Aprofitant que estem a Tahití ens hem apropat a la seva illa germana, Moorea. Es troba ben bé a davant, a mitja hora en ferry, val realment la pena aribar-s’hi. Hem anat al Lagunàrium, situat en una petit motu (illeta) dins de Moorea on hem pogut nedar amb tota classe de fauna marina, inclosa les ratlles i els taurons. Ha estat fascinant! Després d’aquesta experiència excitant hem anat a descansar a la platja més famosa i paradisíaca de l’illa, Le Ti Paniers. I per finalitzar el dia hem pujat fins el mirador Belvedere des d’on es pot admirar 180º de panoràmica.
Aquests tres dies han estat deliciosos encara que hem de puntualitzar que la contra d’aquest lloc és que econòmicament la Polinèsia és increïblement cara! I per tant, no està feta per totes les butxaques, no almenys per la nostra.

La situació política actual es troba en una corda fluixa donat que un 50% de la població vol la independència. La raó que uns la vulguin és perquè no volen sentir-se part integrant de França, els autòctons polinesis, una de les raons més importants és que van estar més de 30 anys (1960-1997) fent proves atòmiques per tot l’arxipèlag, creant un gran ressentiment envers als nostres veïns. I l’altra part, la majoria francesos, troben que rebre diners per part del govern mare (per calmar els ànims i les radiacions nuclears que han deixat) resulta molt còmode. Dintre de 2 setmanes hi haurà eleccions per decidir si continua essent una autonomia però dependent o si realment vol deslligar-se totalment.
Els idiomes oficials són el tahitià i el francès.